El preu de viure... (i de marxar)

El moviment polític a Catalunya és un laberint, sí. Però mentrestant, mentre uns juguen a veure qui mana i qui es disfressa millor de moderat, els joves no poden ni començar la seva partida.

Avui comprar un pis de 50 m² a Girona o Barcelona és un somni fora de l’abast de la majoria. Amb preus que van dels 160.000 als 220.000 €, parlaríem de cinc o deu anys sencers de sou brut -o fins a deu anys de sou net- per poder-lo pagar. És a dir, un jove hauria de treballar una dècada sencera només per tenir un sostre, i això sense menjar, sense cotxe i sense viure. No és una metàfora: és la realitat d’un país on tenir casa pròpia s’ha convertit en un luxe.

Si parlem de llogar, la cosa tampoc millora: el salari mitjà brut a Catalunya és d’uns 30.500 € anuals, que es tradueixen en uns 1.700 € nets mensuals com a molt. Mentrestant, el preu mitjà de lloguer a la província de Girona ja supera els 13,5 €/m² i a la ciutat arriba als 17,8 €/m².

Això vol dir que un pis petit de 50 m² pot costar entre 675 € i 900 € al mes, és a dir, més del 40 % del sou net mensual d’un treballador mitjà, i encara més per als joves amb sous baixos o contractes temporals.

I aquí ningú en parla amb valentia. Els governs s’omplen la boca de «polítiques socials», però després afavoreixen els fons d’inversió que compren blocs sencers d’habitatges per especular.

L’habitatge ha deixat de ser un dret per ser un negoci, i això és una vergonya col·lectiva.

Les nostres ciutats s’han convertit en parcs temàtics per turistes, mentre els joves han de viure amb els pares fins als trenta o marxar del país.

És com si el model econòmic català hagués decidit que el futur no cal que dormi sota sostre.

I no, la culpa no és només «del mercat». És d’una classe política covarda, incapaç de tocar interessos reals.

Uns regulen el preu del lloguer sabent que no tenen inspectors per fer-ho complir; altres ho critiquen mentre promouen pisos turístics sense control.

Els ajuntaments, entre uns i altres, miren cap a una altra banda mentre veuen com el jovent fuig.

Perquè si el talent marxa, no és per falta de ganes, sinó per falta d’oportunitats reals.

Perquè si els joves marxen, no és per desamor al país, sinó per desesperança.

Perquè si seguim permetent que el futur visqui en habitacions llogades mentre els fons compren carrers sencers, ens quedarem sense futur.

I el futur no s’atura, simplement canvia d’adreça.

Per això cal parlar clar, actuar amb valentia i deixar de fer discursos buits.

Perquè els joves no volen promeses. Volen claus.

Subscriu-te per seguir llegint