Aquell divendres de novembre

Tres dies després em vaig acostar amb l’Elena i en Daniel a un dels carrers on tot va passar. Plovia sobre el plàstic que envoltava els rams de flors que jeien amuntegats sobre aquella cantonada del districte XI. Per alguna raó em va recordar l’endemà de la tragèdia de Heysel. La memòria ens porta gairebé sempre a la infància. Només el soroll sincopat de les gotes en caure trencava el silenci que la ciutat semblava guardar, reverent, des d’aquella nit d’un divendres de novembre que semblava d’estiuet de Sant Miquel. Tothom era a París aquell cap de setmana, convocats pel destí per ser testimonis inadvertits de l’horror, per mai oblidar què vam fer aquell 13-N. Vaig sortir a cos i vaig seure en una terrassa d’Odéon abans d’anar al cinema amb R. Vam triar una pel·lícula de James Bond que s’havia estrenat feia poc. Aquella nit, pel que fos, no vaig posar el telèfon en «mode avió». Al cap d’una estona vaig rebre un missatge de la meva mare. Les mares sempre s’assabenten de tot abans que nosaltres. «Què passa a París?», deia. Tot seguit, un altre d’un amic, més procaç: «Què cony està passant a París?». De sobte, mentre un 007 atribolat s’enfrontava al malvat de torn, vaig veure com les pantalles dels mòbils de la gent asseguda davant meu van començar a il·luminar-se una darrere l’altra. Semblaven libèl·lules a la nit. Libèl·lules de mal averany. S’hi respirava confusió i inquietud. Al cap de poc, un s’aixecava i se n’anava al vestíbul a parlar amb algun familiar o amic. Un altre escoltava un àudio amb la discreció que els francesos fan servir davant de desconeguts. Aquella nit respondre al mòbil es va convertir en una prova de vida. «Atacs a París contra llocs d’oci», deia un flaix de premsa. Tots vam començar a estar més pendents de la porta que de Bond. Li vaig dir a R que ens n’anéssim. No ho va voler. Volia acabar de veure la pel·lícula. «On estarem més segurs que aquí. No sabem què passa allà fora», em va dir. El seu comentari va fer que, de sobte, sortir al carrer em semblés heroic. En aquell moment no sabíem on havien estat els atacs, ni si n’hi hauria més, com va haver-hi, ni si s’estendrien a altres barris de la ciutat. Però no tenia cap sentit continuar en un cinema. Em vaig inventar una ordre del meu cap per maxar a casa. Vam passar la nit davant de la televisió, veient com els responsables polítics intentaven comprendre el que havia passat i posar una mica d’ordre al caos sense que s’estengués el pànic. Tot i que algun terrorista estava solt i no se sabia del cert si hi hauria més comandos operatius a la ciutat, no va estendre. El francès confia instintivament en l’Estat. L’endemà vaig anar a l’oficina. R em va trucar entre sanglots: «Ahir a la nit van matar la filla de Nadia i el seu xicot a les terrasses». La Nadia era amiga i mentora de R. Havia estat la meva professora d’àrab el curs anterior. És una egípcia cristiana emigrada a França als anys 70, plena de saviesa i sentit de l’humor. La seva filla Lamia, una bellesa de trenta anys, sopava amb el seu xicot, Romain, a La belle équipe, un dels restaurants atacats, a tres-cents metres de la casa materna. La vaig trucar, ple de angoixa. Em va desarmar el seu aplom i saber estar. La seva veu gairebé no mostrava inflexió. Només gratitud. Jo vaig agrair la lliçó de vida que em va donar. Ni en aquest tràngol va deixar de ser professora, d’ensenyar-me una cosa valuosa. Sempre he admirat l’alçada moral de les persones en la desgràcia, manifestació suprema de l’elegància. Jo no en seria capaç. Aquells dies, «la République», aquesta deessa laica que s’humanitza en marbre com a «Marianne», es va graduar en transcendència i va ser mare protectora. Va aconseguir aglutinar sota el seu mantell, fins aleshores fred i institucional, a tots els que allà vam viure aquells dies d’angoixa. La República francesa tenia 130 màrtirs als seus peus. I el seu poble va saber estar a l’alçada. No és fàcil controlar l’emoció sense reprimir-la, ni guardar les maneres davant l’horror. França això ho sap fer, la justa gravitas entre la distància britànica i el dramatisme mediterrani. Aquells dies tothom va saber ser. Estar amb qui pateix. Amb totes les nadies que aquella nit fatídica van perdre els seus éssers més estimats. Que recordar allò que estàvem fent aquella nit no els faci caure en l’oblit. n

Subscriu-te per seguir llegint