Irlanda, Malta i les llengües minoritàries

L’irlandès i el maltès són les dues llengües oficials a la Unió Europea (UE) que compten amb menys parlants, amb una xifra molt inferior als que utilitzem el català que, com sabem, fa anys que també aspira a ser oficial a les institucions comunitàries. Després de l’abandonament de la Unió per part del Regne Unit (el Brexit), Irlanda i Malta són també els dos únics països de la UE on l’anglès és oficial, juntament amb els seus propis idiomes.

La República d’Irlanda és un estat independent des de l’any 1922, amb l’excepció dels sis comtats del nord que van continuar units a la corona britànica, coneguts oficialment com Irlanda del Nord o també com l’Ulster (de manera impròpia, ja que la província històrica l’Ulster inclou altres tres comtats). Més d’un segle després de la independència, el gaèlic irlandès, o simplement irlandès, que forma part de la família de les llengües celtes, continua essent clarament minoritari, i només uns pocs milers de persones l’utilitzen com idioma habitual, malgrat que un 40 % de la població afirma saber-lo parlar. I això malgrat l’esforç del govern per la seva recuperació, que fa anys que s’ensenya a les escoles, es promou a les universitats i té força presència a la televisió, alhora que gairebé tota la senyalització oficial es pot trobar en els dos idiomes. Però, a banda del seu escàs ús a nivell col·loquial, especialment entre les generacions més joves, en el món dels serveis i l’empresa privada en general, la seva presència és gairebé nul·la, amb un aclaparador predomini de l’anglès.

La República de Malta és també independent de la Corona Britànica des de 1964, tot i que la influència de l’antiga metròpoli s’hi ha mantingut amb força. El maltès, la seva llengua tradicional, és un idioma d’origen àrab escrit amb caràcters llatins, amb força influència del sicilià, l’italià i l’anglès, entre altres. També, gràcies a l’esforç del govern, des de la independència s’ha aconseguit una notable recuperació i gairebé tots els ciutadans i ciutadanes que han nascut al país el parlen. S’ensenya a l’escola, es pot veure a la televisió i gairebé tota la retolació oficial és també bilingüe, tenint en general més presència que el gaèlic a Irlanda. Tanmateix, en espais o institucions públiques com la universitat o l’aeroport i, de manera més clara, en els serveis i l’empresa privada en general, l’anglès és l’idioma clarament preferent. El fet de que hi hagi molta immigració procedent del propi Regne Unit i de l’Índia, en els dos casos de parla anglesa o majoritàriament anglesa, també afavoreix l’extensió d’aquest darrer idioma, en detriment del maltès. Com en el cas d’Irlanda però en menor mesura, hi ha també una certa acceptació creixent de l’anglès com idioma habitual, sobretot entre els més joves.

Tot i que són situacions bastant diferents, podem trobar alguns punts en comú amb el que passa a la Regió de Brussel·les, on la variant local del neerlandès, també anomenada flamenc, n’havia estat històricament la seva llengua, com a la resta de Flandes, on la capital de Bèlgica està enclavada geogràficament. Des de fa molts anys el francès, també oficial a la regió, ha passat a ser-ne clarament majoritari, el qual unit a una gran presència de l’anglès, per ser aquesta ciutat la seu de bona part de les institucions europees i d’altres importants organismes internacionals, ha fet que el neerlandès hagi quedat considerablement relegat, a diferència de la Regió de Flandes pròpiament dita, on sí que és clarament predominant. En el fons, una situació tampoc massa diferent del que passa a Barcelona i la seva zona metropolitana on, malgrat que el català és la llengua preferent de l’administració i dels serveis públics, hi ha una presència cada cop més estesa del castellà al carrer i a molts establiments, per motius en els que avui no podem entrar.

Algú podria dir que, en els quatre casos, el problema és la cooficialitat amb un altre idioma més potent, ja sigui l’anglès, el francès o el castellà. Evidentment, és un factor important. Però també altres països de la UE amb llengües minoritàries, i que no tenen un segon idioma oficial més potent que el seu, com és el cas de Letònia, Estònia, Lituània, Eslovènia, Croàcia o Finlàndia, tenen dificultats amb els seus idiomes davant, sobretot, de l’enorme potencial de l’anglès. És evident que totes les llengües minoritàries europees necessiten una especial protecció davant de les que són clarament majoritàries, i que ja fa temps que no necessiten imposicions legals per anar-se estenent.

Subscriu-te per seguir llegint