Tant de bo existeixi l’infern

Tots els matins passo per davant de la fleca Oriell, al pont de Pedra, i em fixo en la pissarra que tenen a fora. Cada setmana hi escriuen una endevinalla i sortegen, entre els usuaris d’Instagram que hagin encertat la resposta, un esmorzar. De vegades, la cosa és senzilla, però hi ha setmanes que, per molt que m’hi trenco les banyes, no aconsegueixo trobar la resposta. Fa unes setmanes, l’enunciat deia alguna cosa com «sempre vaig amunt i mai baixo». A mi només se’m va ocórrer l’estupidesa humana, però no era aquesta la solució. Ara penso que també hauria pogut pensar en la maldat humana, que tampoc té límits.

L’endevinalla de ca l’Oriell em va venir al cap el primer cop que vaig veure la notícia, però vaig voler pensar que havia de ser falsa. Però l’endemà estava a tots els mitjans: la fiscalia de Milan investiga si va haver-hi safaris humans a Sarajevo durant la guerra de Bòsnia. La denúncia l’han posada l’escriptor Ezio Gavazzeni i els advocats Nicola Brigida i Guido Salvani i, segons sembla, tenen documents que provarien els fets.

L’any 2022, el documental Sarajevo Safari, del cineasta eslovè Miran Zupanic, ja va intentar posar llum als rumors que hi havia sobre aquest turisme macabre. Un dels testimonis que recollia afirmava que havia fet de guia de grups d’estrangers sense ànima en diverses ocasions. De fet, va ser aquest documental el que va esperonar Gavazzeni a investigar la història que ara s’ha portat a la fiscalia.

Tot indica que diversos multimilionaris, amants de les armes i vinculats amb l’extrema dreta (italians la majoria, però també francesos, nord-americans, canadencs, russos i espanyols), haurien pagat quantitats indecents de diners per anar a fer de franctiradors per un dia i disparar a civils des de la finestra o el teulat d’algun edifici. Per diversió, així de brutal.

No sé per què em cau tant a sobre la notícia, per què em sobta tant que hi hagi algú que pugui pagar per sentir el plaer d’assassinar. Si m’hi paro a pensar, crec que qualsevol persona capaç de matar una bèstia només per endur-se a casa un trofeu i fardar davant dels coneguts serà cruel. Que qualsevol persona que pugui gaudir matant un animal (sigui un elefant o sigui un gos) sense cap altre motiu que passar-s’ho bé no tindrà cap mena d’escrúpol en afegir humans a la seva llista si se li presenta l’ocasió.

Agafar un rifle, apuntar, disparar, matar. Tant els era qui fos la persona que creuava el carrer: una mare, un avi, una criatura. Ah, no. Que si l’objectiu era un nen, el preu de la cacera era més elevat. Em puc imaginar la seva frustració quan els diguessin que, encara que paguessin una altra morterada, no podien endur-se a casa el cos abatut: estic segura que els hauria encantat tenir els caps de les seves víctimes decorant les parets d’algun dels seus palauets, al costat de tigres, zebres, antílops, elefants, lleons i ossos.

No sé si arribarem a veure aquests execrables pagant pel que van fer. Però tant de bo existeixi l’infern, i hi siguin eternament caçats.

Subscriu-te per seguir llegint