La tinta del calamar

Desviar l’atenció en política s’utilitza com ho fa el calamar amb la tinta per despistar els perseguidors o com el mag que despista els espectadors mentre fa el seu truc. En política desvien l’atenció per no dir que no han complert la principal missió de la política: procurar que la majoria de ciutadans puguin tenir una vida digna, lliure i feliç.

Mazón va dimitir en dos actes, primer fent un discurs buit on no va citar la dimissió i després presentant-la formalment. Que va tenir un comportament indigne d’un President el dia de la DANA és una evidència. Continuar dinant amb una periodista al Ventorro en comptes d’estar al lloc de comandament quan totes les alarmes sonaven i els morts s’anaven acumulant, demostra la seva falta de responsabilitat, d’interès per la vida dels seus conciutadans. Avui encara no coneixem la seqüència temporal dels seus moviments aquella tarda. La roda de premsa de la seva dimissió em va semblar d’un desvergonyiment que em va indignar. Només va assumir algun error, no va dir quins van ser i va traslladar la responsabilitzar principal al govern de Sánchez. I ara què? Doncs continua amb el seu teatre, no dona cap solució per als valencians, només sabem que es queda de President en funcions i manté el seu escó al Parlament valencià, és a dir, sabem que es guarda les espatlles, que ha pensat en què li passarà a ell, però el què els passarà als valencians no sembla preocupar-lo, una irresponsabilitat més. I Feijóo ho beneeix dient que ha reconegut els seus errors i repeteix que la culpa és del govern Sánchez, cap idea de que es tingui ganes de jubilar-lo no sols com a dirigent valencià. I ara es parla de premiar-lo fent-lo senador, creuen que Mazón seria un bon representant per als valencians? Com repeteixo en aquests casos, Mazón des del 29 d’octubre del 2024 era un cadàver polític i tot el temps que l’han aguantat a la Generalitat ha sigut temps perdut per als valencians i ara el PP el vol continuar mantenint encara que sigui amb respiració assistida. El PP no ha proposat una possible sortida consensuada amb els socialistes (com semblaria lògic en un context polític no crispat com l’actual), sinó que, simplement, es llença en mans d’un Vox que es vol cobrar el favor arremetent contra els immigrants i negant el canvi climàtic (la votació del PP al Parlament europeu contra el pacte verd separant-se del PPE, n’és la conseqüència).

Aquesta setmana també ha començat el judici del fiscal general de l’estat per una suposada revelació d’informació reservada. El cas és sorprenent (no parlo des del punt de vista jurídic, no tinc formació jurídica), qui ha acceptat que va cometre un frau fiscal és González Amador i qui és jutjat abans de jutjar el cas del suposat frau fiscal és el fiscal general. Una inspecció de l’Agència Tributària va detectar que no quadraven els comptes de l’empresa de González Amador i va obrir un expedient. El seu advocat amb el seu consentiment va fer arribar una carta al fiscal dient que el seu client estava disposat a declarar-se culpable i a arribar a un acord. Fa pocs dies s’ha inventat una burda història, ara diu que es va declarar culpable per no perjudicar a la seva parella, l’Ayuso, que només volia apartar el cas del focus mediàtic per no perjudicar-la, declara amb tot el descaro que o va mentir quan es va declarar culpable o menteix ara quan ens diu que va mentir sigui pels motius que sigui. La premsa publica la carta de l’advocat en què González Amador es declara culpable, i aleshores intervé Miguel Angel Rodríguez (què pinta en això) del gabinet d’Ayuso, que intenta enredar la troca dient que el que s’ha publicat no és cert, que, en realitat, ha sigut la fiscalia la que li ha proposat a González Amador un pacte. I quan es confirma que la carta de l’advocat existeix, va més enllà afirmant que ha sigut el Fiscal General de l’Estat qui ha revelat la carta de l’advocat seguint instruccions de l’entorn del President Sánchez. Quan li van demanar si tenia proves del que deia va dir: «Això no és informació, és que tinc els cabells blancs (...) porto molts anys en política i puc intuir, endevinar què està passant (...). No tinc cap informació concreta». Ara un jutjat ha de decidir si creu als periodistes que diuen haver tingut la informació de la carta de l’advocat de González Amador abans de que el Fiscal general la tingués (periodistes de la Ser, El País, Diario.es o la Sexta) o si creuen a MAR i les seves intuïcions. Això i no altra cosa és el que es dirimeix en el judici del Fiscal General de l’Estat.

Els socialistes tenen el cas Koldo, Ábalos i Cerdán de suposada corrupció al seu haver, no ho minimitzaré, però quan van conèixer els indicis van actuar immediatament separant-los dels càrrecs i del partit. El PP ha estat un any marejant la perdiu en el cas Mazón, li reserven una sortida vergonyant i ara intenten desviar la responsabilitat de la parella d’Ayuso amb una acusació al Fiscal General que no s’aguanta per enlloc.

Subscriu-te per seguir llegint