L’educació catòlica

Músics i poetes han lloat la tardor com una estació especialment bella: el cromatisme de les fulles, les catifes que es formen en caure suaument sobre boscos i jardins...

Acabem de deixar l’estiu, amb unes temperatures per sobre dels 30 graus, i els serveis de jardineria ja han posat en marxa les serres elèctriques per podar desesperadament els arbres o han substituït les escombres pels escandalosos bufadors que conviden a fugir i buscar silenci.

Els ciutadans tenim el dret de gaudir de l’espectacle que ens ofereix la tardor dins els nostres parcs sense haver d’anar a muntanya, contemplar esgrogueir les capçades dels arbres i trepitjar les fulles amb la mainada tot flairant aquella olor tan dolça i així notar el pas de les estacions.

Agrairem als nostres responsables de manteniment que no converteixin els nostres pobles en parcs temàtics. Deixem fer a la Natura, que caiguin les fulles dels arbres... I si cal, després escombrem o bufem. Si no, per què els plantem? n

A vegades, desitjaria que fóssim ocells, volant pel cel tots junts. Els ocells no es fixen en el color de les seves plomes ni en qui vola més alt o més baix. Senzillament volen, lliures i units, compartint el mateix aire i perseguint el mateix horitzó. Entre ells no hi ha diferències, només convivència i respecte. Tant de bo les persones fóssim ocells. A la nostra societat, sovint es tendeix a prejutjar per aparences, per maneres de ser o per allò que no entenem. A vegades, oblidem que tots vivim en el mateix món i que cadascú, a la seva manera, té dret a volar. La discriminació esdevé d’aquesta manca d’empatia, d’aquest desig de destacar humiliant l’altre. Però si fóssi͏m ocells sabríem que ningú pot volar sol per sempre. Necessitem altres per mantenir el rumb sense desviar-nos, per trobar força en els dies més durs i sentir-nos part d’alguna cosa més gran. Ser com els ocells no és una utopia, és un recordatori que la convivència i la igualtat són les ales que ens permeten avançar com a societat. Junts, el vol és més alt, més lliure, i sobretot, més humà. n

Amb motiu del 60è aniversari de la declaració Gravissimum Educationis, el Papa Lleó XIV va publicar el dia 28 una Carta Apostòlica sobre la importància de l’educació cristiana, un dels textos més breus del Concili que, a la nostra conjuntura actual, conserva una enorme vigència. Amb referències a sant John Henry Newman, proper doctor de l’Església i copatró de l’educació catòlica, el Papa recorda que l’educació ha de ser integral, que no es pot separar de la dimensió espiritual de l’ésser humà i que no s’ha de reduir a una mera instrucció tècnica. Una persona no és un perfil de competències, sinó una cara, una història i una vocació.

Sense cap dubte, l’Església té una història educativa fecunda, però ara ha d’afrontar nous i grans desafiaments. Per això no es pot reduir a un mer refugi sinó ser un veritable far: un lloc d’innovació pedagògica i de testimoni profètic. n

Subscriu-te per seguir llegint