Nou bany de realitat a Europa

Carles Puigdemont té tot el dret del món a acusar, si ell ho interpreta així, Pedro Sánchez d’incomplir les seves promeses. La paradoxa és que vingui per part d’una persona que no ha complert res, però res, del que ha promès des que va ser elegit president de la Generalitat: que el «referèndum» seria vinculant, que tenien les estructures d’estat a punt, que tornaria després de cada convocatòria electoral, que abandonaria la política si no sortia elegit president en les eleccions de 2024, que la independència de Catalunya comptaria amb el reconeixement internacional, etcètera. I, sobretot, que el món els mirava i que derrotarien l’Estat espanyol en els tribunals europeus. Doncs bé, la setmana passada el nacionalisme català va rebre l’enèsim revés judicial a Europa, i Puigdemont, tan loquaç sempre a les xarxes socials, ha emmudit amb el nou bany de realitat. L’única victòria europea que han obtingut (dijous passat) és, en realitat, una derrota: la llei d’amnistia.

Tot i que la notícia ha desaparegut dels mitjans de comunicació catalans a una velocitat supersònica, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va infligir una de les derrotes més doloroses als independentistes catalans, que, com era d’esperar, han reaccionat amb fúria: Jordi Turull ha acusat els jutges d’actuar com a «justiciers contra l’independentisme» i, per a l’«intel·lectual», Julià de Jodar, escriptor i exdiputat de la CUP, és una sentència «ignominiosa». Només Josep Costa, exvicepresident del Parlament i al qual el TEDH li ha inadmès set demandes, ho comença a veure una mica clar: «No tinc cap prova, però tampoc cap dubte, que un cop Catalunya torna a ser un afer intern que no preocupa ningú a Europa (per la rendició dels partits i el pacte de l’amnistia), aquestes sentències d’Estrasburg ja les deixen en mans dels illetrats espanyols que hi ha al tribunal».

Haurien de saber que a Europa les regles del joc són diàfanes. En aquest sentit, el TEDH no només nega que es vulneressin els drets de Junqueras, Turull i Jordi Sánchez, sinó que ha deixat molt clar que els processos de secessió no tenen cabuda a les institucions comunitàries i que les constitucions estatals són inviolables. El tribunal interpreta que els polítics independentistes «van posar en perill valors fonamentals com la sobirania nacional» i que van violar «els principis fonamentals de l’estat de dret i del sistema constitucional espanyol», i tot això en una sentència adoptada per unanimitat, en un tribunal en el qual, segons els experts, acostumen a ser freqüents els vots particulars.

Seria hora que els polítics nacionalistes catalans aprenguessin què és Europa i quins són els seus límits i que, per descomptat, ho expliquessin a la seva parròquia. Europa no és la de «les 100 banderes», aquell concepte utòpic que va desenvolupar el nacionalista bretó Yann Fouéré en un llibre editat l’any 1968, on proposava un redibuix de les fronteres europees allunyant-les de les nacions ja existents cap a polítiques regionals més petites. Europa ha tingut sempre molt present que el nacionalisme va ser un dels desencadenants de les dues guerres mundials i, per evitar-ho, es va crear l’Europa dels estats, no la dels ciutadans, com sí que contempla la Constitució espanyola. «El nacionalisme és la guerra!», va proclamar François Mitterrand en una intervenció al Parlament Europeu l’any 1995. El dirigent socialista francès va advertir als líders europeus contra el perill d’un retorn al nacionalisme i va refutar la inevitabilitat d’una altra guerra al continent europeu. Està escrit en l’article 5 del Tractat de la UE: «La Unió actua dins dels límits de les competències que li atribueixen els estats membres als Tractats per assolir els objectius que aquests determinen. Tota competència no atribuïda a la Unió als Tractats correspon als estats membres».

Agradarà més o menys, serà el millor model o no, però la realitat és aquesta. I, com ha recordat Joan Ridao, exdirigent d’ERC i professor de Dret Constitucional, en un article al diari Ara: «Agradi o no (Espanya), és un dels grans a Europa, no només en el si de la Unió Europea, sinó també en el Consell d’Europa i en el seu sistema de protecció de drets, que aplega una cinquantena d’estats». Per cert, trobem a faltar les famoses piulades de l’advocat Gonzalo Boye, aquest gran venedor de fum que va de derrota en derrota, amb bosses de crispetes i comentaris d’«ahí lo dejo».

Subscriu-te per seguir llegint