Palera, la pedra i l’esperit

Hi ha llocs que et parlen en silenci. Palera n’és un. Quan vaig arribar al Monestir del Sant Sepulcre, vaig sentir que travessava un pont invisible cap al segle XI, quan els monjos benedictins el fundaren i el bisbe Berenguer Guifré el consagrà l’any 1085. Les pedres austeres, els absis semicirculars i els finestrals de doble esqueixada transmetien una llum que semblava tangible, testimoni de segles de pregària i pelegrinatge.

Durant segles, Palera fou un centre de pelegrinatge, on els fidels obtenien indulgències com a Jerusalem. La devoció a Sant Domènec, introduïda al segle XVI, li donà el nom popular de Sant Domènec de Palera. Però la història també deixa cicatrius, el 1936 el temple fou profanat i desaparegueren retaules i figures, deixant només fragments del claustre i alguns capitells esculpits amb ocells i figures humanes. A poca distància de la Basílica del Sant Sepulcre de Palera, es troba l’església de Santa Maria de Palera, que conserva la seva nau única i absis semicircular, amb la pica baptismal romànica i altres elements que recorden que Palera sempre ha estat un lloc de vida i fe, on la memòria i la història dels habitants del territori continuen presents.

Va ser precisament aquesta memòria viva la que portà a la creació de la Fundació de Palera, durant l’episcopat del bisbe Francesc Pardo. Actualment, la Fundació la presideix el bisbe Octavi Vilà, i també hi participa l’alcaldessa de Beuda, Ester Torres. L’objectiu és recuperar el monestir, donar-lo a conèixer i fer-lo accessible, preservant el seu valor patrimonial i espiritual. Entre els membres hi ha un representant dels Cavallers del Sant Sepulcre, recordant el vincle històric amb Jerusalem, però la Fundació abraça una visió més ampla: cuidar Palera com a lloc viu i dinàmic.

Passejant pel temple, perceps la connexió entre passat i present: la pedra, el silenci i la llum parlen encara. Els arcs, les voltes i els absis són com testimonis muts que expliquen històries de monjos, pelegrins i capellans. La Fundació transforma aquesta memòria en acció, fent que Palera deixi de ser només història i esdevingui un espai on la fe, la cultura i la comunitat es retroben. Sortint del temple, vaig mirar el campanar contra el cel de la Garrotxa. El vent movia les branques i em semblava sentir que Palera feia una promesa: les pedres parlaran sempre i l’esperit, cuidat i respectat, mai no desapareixerà. La Fundació de Palera és la continuació d’aquesta història sagrada: un pont entre passat i present on la pedra, la llum i la fe conviuen i ens recorden que la vida espiritual i patrimonial pot renéixer sempre.

Subscriu-te per seguir llegint