Sánchez no explica com pensa governar

La Junta de Portaveus del Congrés dels Diputats va incorporar a l’ordre del dia del Ple d’aquesta setmana la petició del PP perquè el president Pedro Sánchez donés compte a l’hemicicle de les conseqüències de la ruptura anunciada per Junts i del bloqueig legislatiu de la legislatura, aprofitant la seva presència a la Cambra per parlar de la corrupció, el funcionament dels serveis públics i les últimes cimeres internacionals. Aquest era l’objecte de la convocatòria del proppassat dimecres, però, contradictòriament, es va parlar de tot menys dels efectes pràctics de l’anomenada «ruptura» de JxCat amb el PSOE amb afectació a l’estabilitat del Govern d’Espanya («bloquejar la legislatura»). En acabar la confrontació dialèctica tant sols vaig retenir els dos insults que la impresentable Míriam Nogueras va dedicar-li al president Pedro Sánchez: «cínic» i «hipòcrita». Mai abans en la història parlamentària cap diputat català a les Corts Generals havia traspassat la línia vermella que separa una incisiva argumentació del llenguatge propi d’un carreter. Decididament, Nogueras és un destorb i un pes mort en el camí cap a la regeneració de JxCat. Parlo de quan se n’adonin que és la mancança de credibilitat la que fa fugir els seus votants cap a d’altres opcions polítiques i no pas quina policia ha de controlar les fronteres d’Espanya, que no pas de Catalunya, puix segons el dret internacional no en tenim, de fronteres.

Deia que només recordava els dos greus epítets dispensats al president Sánchez atès que aquest, àgil com una anguila, va aconseguir sortir de l’hemicicle defugint la qüestió plantejada pels populars: què farà ara, quan queda clar que no disposa de majoria al Congrés dels Diputats? Alberto Núñez Feijóo sempre cau en el mateix parany: dona voltes i més voltes en el seu discurs en mig dels crits de «¡presidente!» dels seus i mai no va al gra. En això s’assembla a Mario Cabré: mai entrava a matar al brau, però disposava d’una selecta clientela per al seu bon fer estilista a la plaça. Mario Cabré era un català dolç, tendre, massa bona persona que escrivia poemes a l’Ava Gardner, però fou Frank Sinatra qui se l’emportà d’aquella Tossa de Mar a la primavera del 1950. Passarà el mateix amb l’avui líder del PP assumint Isabel Díaz Ayuso el paper de l’americà enfurismat per la rumorologia que tingué el restaurant Can Toni (Sant Feliu de Guíxols) com a epicentre? Ves a saber.

En una nova revolta del gen destructiu que sempre ha portat Carles Puigdemont dins seu, aquest ha manat llevar àncores i salpar del mar socialista; deixar-los enrere per prendre distància respecte d’un fet que donen per segur: més aviat que tard, Sánchez haurà de dissoldre les Corts Generals i convocar eleccions. Per dir el mateix en una sobretaula, un estimat amic em va dir que era un «clàssic». Segons Wikipedia, aquest terme fa referència a un conjunt difús i alhora ampli de conceptes estètics que abracen la majoria de disciplines artístiques considerades canòniques, però segons el diccionari la paraula «clàssic» té fins a set accepcions distintes. Em quedo amb aquella que millor defineix la meva argumentació: «Que segueix els patrons establerts, tradicional».

I és que, abans de que algun salvatge ens portés la ximpleria de la postmodernitat a la política, aquesta, en tota democràcia representativa i de naturalesa parlamentària, com és la nostra, s’estableix a la Constitució la durada del mandat (tan parlamentari com governatiu) que, a casa nostra, és de quatre anys. Com que en un període com aquest es poden donar nombrosos successos, entre els quals la descomposició del govern, singularment en el supòsit de ser de coalició, com és avui l’espanyol, o d’un govern en minoria però amb suport parlamentari (supòsits del darrers mandats dels presidents Adolfo Suárez i Felipe González i del primer mandat del president José M. Aznar), el poder executiu disposava i segueix disposant d’una eina vital, la qüestió de confiança, per mantenir-se en el poder, i d’una segona per no eternitzar la seva agonia (dissoldre el parlament convocar eleccions anticipades) com a antídot a una moció de censura arribada des dels bancs de la oposició.

D’ençà de 1978, nova Constitució, s’han presentat dues qüestions de confiança: una per part del govern del president Adolfo Suárez (1980), plantejada per posar en marxa un programa d’austeritat econòmica i, la segona, per part del govern del president Felipe González (1990), fonamentada en un programa d’economia competitiva. Ambdues foren guanyades pels respectius governs. De mocions de censura se n’han plantejat sis, però únicament la que afectava al president Mariano Rajoy (2018) va ser guanyada i, conseqüentment, el candidat alternatiu, Pedro Sánchez, restà investit president del Govern.

Avui ens troben en un cul de sac: Ni l’oposició (PP i Vox) presenta una moció de censura, ni el Govern sotmet a consideració del Congrés dels Diputats una qüestió confiança. JxCat ens ha portat als llimbs constitucionals i al desert democràtic. Un fer per no fer res excepció feta de la seva pròpia devaluació com a partit polític. Puigdemont, torna, i plega!

Subscriu-te per seguir llegint