Catalans a l’exterior

Viatjar i viure en altres països té un efecte curiós: comences a trobar catalans pertot arreu. O espanyols, si arriba el cas, que quan els dius que ets català reaccionen de maneres molt diferents: a vegades tendra, a vegades defensiva, i d’altres, simplement desconcertants.

En un museu de Ginebra ens creuem amb una família que parla català a crits. Allà on regnava el silenci suís, ells sonaven com un migdia de Festa Major. Els preguntem de quina banda són. «De Barcelona, és clar, d’on si no?», responen amb aquella seguretat que només dona pensar que la capital catalana és el centre de l’univers.

Els nostres millors amics van viure a Lloret de Mar, Girona, abans de mudar-se a Borås, una ciutat sueca propera a Göteborg. Portaven vint anys a Lloret quan van decidir deixar el terrer. Si surt el tema de Catalunya, tenen opinions ben fermes, tot i haver-se congelat en el moment de marxar. Opinen com opinaven aquells que estaven en contra del procés el 2018. Ara ni tan sols llegeixen notícies catalanes.

En una botiga de la Borgonya francesa, la dependenta ens diu que l’encarregat de l’empresa és espanyol. L’home apareix, ens mira i deixa anar un «je ne sais rien» que sona més a mi no em fiquin en res. Al final confessa que és gallec. Quan li diem que som catalans, s’afanya a dir: «Vosaltres no en teniu la culpa». Riem amb ell.

A l’Argentina hi ha cases regionals catalanes gairebé a cada província. Quan vaig visitar la de Buenos Aires el 2016, en ple procés, eren ells els qui em preguntaven què estava passant. T’oferien ratafia -la seva «versió nacional»- i t’explicaven les històries dels seus pares i avis, els que havien arribat en vaixell somiant amb el nou món.

Hi ha catalans que enyoren Catalunya com si allà s’hi haguessin deixat el fetge, i d’altres que prefereixen no creuar-se mai amb un altre català a l’estranger. N’hi ha que busquen cangurs que parlin català en llocs tan llunyans com Amsterdam o Copenhaguen, i n’hi ha que es reuneixen a Brussel·les per veure els partits del Barça, com un ritual de tribu nòmada.

Fa ja uns anys, Diari de Girona publicava els excel·lents reportatges d’Alfons Petit sobre Gironins al món, retratant aquells que havien fet la seva vida lluny del terrer. Tots compartien un denominador comú: com de lluny quedava la terra, encara que aquesta seguís a dins. I potser per això, quan sents algú dir «bon dia» en un aeroport, encara que ja no tingueu res en comú més que un parell de síl·labes compartides, et passa que per un instant tornes a casa.