Míriam Nogueras crida, però no escanya

Quan t’has passat mesos dient que vindrà el llop i quan arriba el llop resulta que no té la força, ni la capacitat de fer por i, encara menys, les conseqüències que se li suposava, tens un problema, encara que vulguis fer veure que qui el té són tots els altres. Junts, a través de la diputada al Congrés, Míriam Nogueras, s’ha passat mesos afirmant que a la tardor passarien coses. No era la primera vegada que Carles Puigdemont jugava a aquesta carta i en les anteriors no havia passat res. Tothom es preguntava si aquesta seria la bona. Però més enllà de pujar la intensitat de les declaracions i el volum de la veu de la representant a Madrid, no ha passat gairebé res. És extraordinari sentir -sobretot sentir- dia rere dia les paraules de Nogueras -insisteixo en el volum- dient que «hem trencat». Espectacular dimecres al Congrés, quan li va etzibar a Pedro Sánchez: «Apugi el volum del pinganillo, senyor Sánchez, i escolti’m, perquè li diré coses que segurament els seus no li han explicat o no ha entès: aquesta relació s’ha acabat». Ningú podrà dir que no s’hi esforça.

El pinganillo va tenir la seva gràcia; el que va venir al darrere no té res d’original: «Cínic»; «hipòcrita»; «vostè no ha complert, no té paraula i sembla que només li interessi el poder i vostè s’alia amb qui convingui per a mantenir-lo». Res de nou, a excepció d’un to més elevat d’allò que és habitual. I poca credibilitat, quan just l’endemà resulta que fas el contrari de tot allò que has dit que faries. El problema el té Junts, perquè no aconsegueix dominar el relat. Pot semblar increïble, perquè els de Puigdemont i anteriorment Convergència era una de les coses que sabien fer millor i ara semblen perduts. El problema el tenen perquè han estat mesos dient que «passaran coses» i quan anuncien que ha arribat el moment i que les coses han començat a passar, resulta que cada dia es veuen obligats a repetir que ja han passat coses. Diria que aquesta situació a Junts és nova i no hi estan acostumats.

I Sánchez i el PSOE fan com si sentissin ploure. Mantenen la calma i no s’exalten. Amb Feijóo, al president no li fa res baixar al fang; a Nogueras la deixa que es baralli ella sola. Es limita a dir que sí que ha complert amb allò que podia complir i a esperar la següent andanada de la diputada de JxCat. Aquesta actitud indigna als juntaires que veuen cada dia que la reacció dels socialistes no és l’esperada i continuen governant i, fins i tot, aprovant al Congrés amb l’ajuda dels de Puigdemont. Tot sembla canviar quan en realitat no ha canviat res.

El problema el tenen a Junts perquè no poden forçar un avançament de les eleccions. Nogueras divendres ho va demanar amb claredat. Quan Jordi Pujol manava, era capaç de fer caure un govern. Mirin què va passar amb Felipe González. A Pujol no li calien escarafalls, ni grans declaracions buides de contingut. En el moment que va considerar que era l’adient, va anunciar que deixava de donar suport al Govern i ho va fer. I el Govern va caure. El Junts actual no és l’antiga Convergència i encara que busqui unes eleccions, no se’n surt i no es pot aliar amb PP i VOX, ni promoure una moció de censura que podria ser suïcida, per aconseguir-ho. Només té la carta del funambulisme i no li serveix. A més, Puigdemont arriba tard; Alberto Núñez Feijóo i Santiago Abascal fa anys que ho intenten i tampoc se’n surten.

A la Convergència de Jordi Pujol hi havia paraules que es traduïen en fets. Al Junts de Puigdemont només hi ha paraules i no fets. Potser el pinganillo de Pedro Sánchez dimecres estava desconnectat. O potser Nogueras, que crida, però no escanya, no es creia el que deia.