Per què els salaris perden poder adquisitiu?

Des de fa anys em demano on van els guanys del superàvit comercial espanyol. Des de l’any 1997 fins a l’any 2012 el balanç comercial exterior d’Espanya va ser de -387.000 milions, però des de 2013 fins l’any 2022 el superàvit acumulat fou de 264.000 milions i des de 2023 fins a final de 2025 el superàvit acumulat serà de 132.000 milions. Això vol dir que enguany Espanya haurà superat el forat comercial acumulat durant la bombolla immobiliària.

Malgrat això, la percepció del ciutadà és negativa: percep que no pot viure amb facilitat i constata com el deute de l’estat continua pujant en valors absoluts. Si augmenta la riquesa del país, per què continua augmentant el deute? La pregunta que m’he fet tot aquest temps és, on està anant aquest superàvit comercial tan brutal dels darrers dos anys, aquest increment de riquesa, que no es veu en la vida quotidiana? Per què els salaris no pugen en la mateixa proporció que ho fa la inflació? La resposta és diversa: perquè hi ha dos sectors extractius, actuant solidàriament, que es queden els guanys de l’economia (fonamentalment l’administració i el sector financer), i perquè una part d’aquesta riquesa l’hem cobrat en espècies.

Per explicar la primera part, faré un símil. Imaginem que a Madrid hi ha un taller molt bo que falsifica bitllets de 50 euros. Els falsificadors van a restaurants de tapes i degustacions, van a sopars temàtics, compren en botigues de moda, compren joies i pisos, van a experiències temàtiques, van a espectacles de teatre i concerts, van a galeries d’art a comprar obres i, per suposat, van a la llotja del Reial Madrid a veure un partit de Champions o contra el Barça. Mentre ells van pagant amb els bitllets falsos sense cap mena de problema, els primers que els reben en diuen bé: l’activitat dels negocis augmenta i així ells poden alhora comprar més als seus proveïdors i també fer més despesa lúdica. D’aquesta forma, el primer anell on s’ha introduït la moneda falsa té una bona percepció del moment: augmenta l’economia i el seu benestar. El segon nivell també ho nota però una mica menys, són els serveis de neteja, els taxistes, els proveïdors de materials per la restauració... A mesura que ens anem allunyant d’on s’ha introduït la moneda falsa, els efectes són menors. Fins que el resultat arriba a Girona, a Huelva, a Múrcia o a la Corunya, més allunyats de l’epicentre fals. En aquests llocs, els xef de cuina es pregunten la raó per la que el marisc ha pujat tant de preu mentre el seu consum no creix. És que a Madrid en consumeixen molt, els diuen.

Aquest fenomen en la realitat és el que passa quan el president del Banc d’Espanya José Luis Escrivá i el ministre d’economia Carlos Cuerpo decideixen emetre més deute públic o entrar més liquiditat al sistema. Els primers que ho noten són els bancs, després les asseguradores i tot l’entramat borsari, els brokers i assessories, després el sistema d’advocacia i notaria que han de redactar contractes de nous actius, finalment els uixers, els taxistes, els restauradors... En definitiva tot el teixit al voltant del sector financer espanyol. Aquest sistema té un pes a l’economia del 20% del PIB, mentre que les pimes el tenen del 62%. Si ara anem a mirar els beneficis el 2024, els de les grans empreses (les del 20% del PIB), van ser de 73.112 milions, mentre que els de les pimes van ser de menys de 20.000 milions d’euros, 11 vegades menys! L’altra part del PIB és el que s’emporta l’administració, amb aproximadament el 18%. A partir d’aquí s’entén on va a parar la riquesa del país: la generació de deute, la col·locació de diner i l’administració de l’estat s’ho emporten gairebé tot.

Però hi ha encara una part que explica el drama de les pimes: el cobrament per avançat. Totes les mesures de millores socials tenen un cost superior per a les pimes. Em refereixo a l’augment de les prestacions de maternitat i paternitat fins a les 16 setmanes, a l’augment de les cotitzacions socials, a l’aplicació de noves normatives i a controls en l’àmbit laboral i de salut laboral, a l’augment de baixes laborals i de l’absentisme, a les noves exigències en formació i prevenció de riscos laborals... Tot plegat té un cost més elevat quan més petita és l’empresa. Conec una multinacional a la que aquestes normes li han suposat un increment del 20% de la plantilla, per tant, una pèrdua de competitivitat clara. També a uns quants tallers de fusteria i mecànica que han tancat. Jo no dic que tot plegat no sigui necessari, el que dic és que això té un cost que el treballador està cobrant per avançat (sense haver-ho demanat), i no el veu reflectit a la nòmina. El camí no s’hauria d’haver fet sense un augment considerable previ de la productivitat. Justament el que s’ha fet és perdre-la. Cap pime de menys de 10 treballadors pot aguantar els nous drets adquirits. Només ho aguanten els autònoms solitaris perquè no els assumeixen.

Així, doncs, les raons per les que els salaris no poden pujar són: per extracció dels falsificadors primers de la moneda (el sector financer), per extracció de l’administració pública, amb un excés de polítics i funcionaris, amb un dèficit de 50.000 milions en pensions i, finalment, per uns drets adquirits que han fet perdre de forma substancial la productivitat a les pimes, molt més que no pas a les grans empreses.

Tot aquest relat explica també les diferències de creixement entre Madrid i la resta d’Espanya i l’espoli que pateix Catalunya, a sobre amb les mans lligades a l’esquena perquè és on hi ha més pimes de l’estat i on es veu més perjudicada la productivitat.