Els oblits i els oblidats de la dana de València

Amb tanta cridòria amb «Mazón dimissió», tanta tinta vessada sobre el que va passar o no a El Ventorro, més la derivada de què va fer Mazón entre El Ventorro i el pàrquing on va acompanyar la periodista amb qui va dinar, els 37 minuts que van transcórrer fins al pàrquing o el canvi de jaqueta pel jersei, la veritat, i més enllà de la responsabilitat política o penal que tingui aquest senyor, ja dimitit, i per més cadàver polític que sigui, estem davant d’una típica mostra de sensacionalisme lawfare, i el més greu, atesa la insistència i repetició d’aquests «alarmants fets», repetits per molts mitjans, en una típica mostra també d’aquella dita «quan el savi assenyala la Lluna, el neci mira el dit». En aquest cas, mirar el dit seria Mazón (per responsabilitats que tingui) i la part més colpidora i tràgica de la catàstrofe amb les 229 morts. Semblaria que es vol perdre de vista el context (la destrucció produïda pel segon desastre climàtic més potent i destructiu succeït a Europa fins avui, segons la mateixa UE). És evident que s’haurien pogut evitar moltes de les víctimes mortals. Però no estarem oblidant les víctimes no mortals, les milers de persones i famílies sense casa o feina i amb traumes de per vida, la destrucció de tallers, comerços, empreses, etc., els milers d’edificis malmesos i vehicles destruïts, les collites arrasades i el bestiar desaparegut, que tothom reconeix com no evitables?

Això em porta a una expressió que ja fa temps s’està escoltant molt cada vegada que hi ha un desastre i no necessàriament una catàstrofe (els episodis extrems són cada vegada més freqüents). Una expressió molt recurrent és «dins la desgràcia, no hem de lamentar víctimes mortals» o «pèrdues humanes» o «no s’han produït danys personals», i, en paral·lel, semblaria que es menysté, s’obvia o es difumina la destrucció, les víctimes no mortals, els danys materials irreparables o la pèrdua total de la llar, la feina, l’empresa o el patrimoni familiar. Com si tot això no formés part del que serà per a alguns una mort en vida, per a altres un estrès posttraumàtic i un impacte sobre la seva salut mental i, per a altres, quedar-se endeutats per sempre.

S’ha pal·liat el modus vivendi de 33.000 treballadors amb un ERTO, però quants centenars o milers no han pogut gaudir d’ERTO? Van tenir desperfectes o destrucció 2.800 empreses; quin percentatge d’aquestes ha tingut ajudes i amb quina quantitat? Quin percentatge ha tancat definitivament, en silenci, mentre pel carrer segueix la cridòria?

Es van destruir o quedar amb danys greus 11.300 habitatges; quants d’aquests han quedat en runes, no habitables o de caríssima reconstrucció, i els seus propietaris els deixaran? Dels 500 comerços recuperables (3.000 desapareguts), quants han decidit no tornar a aixecar la persiana, atès que les ajudes, quan les rebin, no els compensaran o ja no poden endeutar-se més avui?

No oblidem que la dana va afectar, a part del País Valencià, Andalusia (Màlaga i Almeria), Castella-la Manxa (Albacete i Conca), Múrcia i Catalunya (sud de Tarragona), però, havent-hi poques víctimes, semblaria que és menys desastre. De fet, aquí rau també una controvèrsia que, amb el pas del temps i la cridòria, ha quedat oblidada. El Govern central té la facultat d’activar l’emergència nacional si una comunitat autònoma ho demana o si un desastre afecta diverses comunitats autònomes. Ni la Generalitat Valenciana ho va demanar -i se l’ha acusat de no fer-ho-, ni el Govern central va activar l’emergència nacional podent fer-ho (i, no tenint obligació, no se’l pot acusar). Està clar que aquesta terra de ningú competencial és susceptible de ser utilitzada políticament, i s’ha utilitzat. Finalment, sacralitzar, com s’està fent, les ES-Alert (per SMS), quan la majoria de municipis no tenien o tenien caducats els plans d’emergència de protecció civil, és, com a mínim, de jutjat de guàrdia.

Caldria anar amb la línia que denuncia «l’Associació de Damnificats per la dana de l’Horta Sud de València», que ha presentat una reclamació de responsabilitat patrimonial contra el Ministeri de Transició Ecològica del Govern espanyol i la Generalitat Valenciana pels danys materials i morals provocats per les inundacions, justificant la petició en la no execució per part de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer de les obres pendents fa anys de drenatge i canalització del barranc del Poio i el manteniment i conservació de les lleres dels barrancs, i també pel retard en l’enviament massiu a la població de les ES-Alert per part del departament d’emergències de la Conselleria d’Interior de la Generalitat. Aquesta seria la «filosofia» a emprar, o sigui, que, atesa la magnitud de la catàstrofe (no desastre), amb caràcter d’emergència nacional, a les 6, 12 o 24 hores, el Govern central hauria d’haver pres la iniciativa en no prendre-la el Govern autonòmic, però convidant-lo a formar part del gabinet de crisi, ja que volia que fos una acció concertada atès l’interès general superior. I d’aquí passem a un consorci de reconstrucció mancomunat amb la Generalitat i els ajuntaments (que també tenen la seva quota de responsabilitat en no tenir o tenir caducats els plans d’emergència, per cert, com a Catalunya, més enllà de les evidents irregularitats urbanístiques). És per tot això que el malestar social no manifestat o silenciat de les víctimes no mortals (que afecten desenes de milers de persones) envers les tres administracions (estatal, autonòmica i local) és, com més va, un factor X menystingut en contrast amb la cridòria, i un caldo de cultiu per al creixement de l’extrema dreta, com ja confirmen les enquestes.

Subscriu-te per seguir llegint