Demanar perdó als indis

Mai he sabut distingir el ministre Albares del fiscal general García Ortiz, em passa igual que amb Rull i Turull, però mentre el d’aquests darrers ho soluciono dient-los indistintament Tururull, per als anteriors, tots dos amb idèntica pinta de necessitar ajuda per cordar-se els cordons de les sabates, no trobo la fórmula. O no la trobava, perquè ara sé que el presumpte delinqüent és el fiscal general i el que demana perdó als indis és el ministre de Perdons i Disculpes.

Quan jo jugava al futbol, després d’una entrada a la tíbia o d’un cop de colze a la boca, també demanava perdó. Un queda com un senyor i el davanter queda amb el llavi partit, tots contents. Però demanava perdó per un acte que comès per mi, no per un cop de colze que anys enrere un defensa del meu mateix equip li donés a un altre davanter, com fa el ministre de Perdons i Disculpes (parlo metafòricament, Albares mai donaria a ningú un cop de colze a la boca, com a molt seria a la boca de l’estómac, i això posant-se de puntetes).

I és clar que els espanyols van anar a Amèrica a robar tot el que podien i a matar a qui volgués impedir-ho, què havien de fer si no. Ja que no s’havia inventat la borsa, saquejaven per a enriquir-se, i com que desconeixien Tinder, violaven. Feien el que qualsevol fill de veí en el segle XVI, no pretenguem que seduissin una índia convidant-la a un bon restaurant, si tampoc s’havien inventat. Noti’s que he escrit que «van anar a Amèrica» i no «vam anar», i això és perquè jo no hi era. No només no em sento concernit pel que van fer els meus compatriotes fa cinc segles -suposant que es pugui dir compatriotes als qui viuen en una altra època- sinó que, encara que hagués viscut en aquells temps, continuaria sent tan innocent com avui. Un pagès a la Girona del segle XVI va tenir tant a veure amb la colonització d’Amèrica com un periodista gironí del segle XXI. O menys encara, probablement ni en sabia res.

El ministre de Perdons i Disculpes actua tan pusil·lànimement com s’espera d’aquest càrrec. Si ho fos d’Exteriors, recordaria al món que el que van fer aquells espanyols res té a veure amb nosaltres, i després -fent veure que sap llegir- citaria Hartley: el passat és un país estranger, allà les coses es fan d’una altra manera.

Subscriu-te per seguir llegint