Quan produir el mateix no significa viure igual

En els debats econòmics sovint se suposa que un país és més ric perquè “produeix més”. Però Thomas Piketty recorda una idea clau: dos països poden tenir la mateixa productivitat i, tot i així, construir societats completament diferents. França i Alemanya en són l’exemple: amb una productivitat per hora gairebé idèntica, acaben generant models socials oposats.

Alemanya consumeix internament menys del que produeix i destina l’excedent a indústria, exportacions i estalvi. França, en canvi, canalitza gairebé tota la seva producció cap a salaris, serveis públics, educació, pensions i protecció social. Amb la mateixa base productiva, una aposta per l’estabilitat industrial i l’altra per la cohesió social. Aquesta distinció —entre quant es produeix i què es fa amb el que es produeix— és la clau per llegir el trumpisme i el Brexit en el context actual del 2025.

Als Estats Units, sota la nova administració Trump (elecció de 2024), s’ha reactivat amb força l’agenda “America First”. El país continua sent una de les economies més productives del planeta, però una part important de la població continua vivint amb inseguretat econòmica. L’augment recent dels aranzels generals —del 10% per a totes les importacions i del 60% per a la Xina— ha intensificat la confrontació comercial i ha provocat repunts d’inflació importada. El govern manté una línia fiscal regressiva que beneficia sobretot les rendes més altes. En lloc d’enfortir les institucions socials que permetrien redistribuir millor una productivitat extraordinària, l’estratègia es concentra a assenyalar competidors externs. El resultat ja és visible: tensió comercial, preus més elevats i un malestar social que no desapareix.

El Regne Unit, per la seva banda, continua gestionant les conseqüències estructurals del Brexit. El 2025 confirma allò que s’ha anat observant els darrers anys: un creixement inferior al de la zona euro, una inversió estrangera que no recupera els nivells previs a la sortida de la UE, i una fricció comercial que encareix les importacions i complica la vida de les empreses. El país signa nous acords comercials, però cap ha compensat plenament l’accés fluid que donava el mercat únic europeu. El problema britànic no era Brussel·les: era —i continua sent— un model productiu feble i un estat del benestar deteriorat.

La comparació entre França i Alemanya desmunta aquesta confusió amb una claredat gairebé pedagògica. Si dos països amb la mateixa productivitat poden construir societats tan diferents, és evident que la clau no és “produir més”, sinó decidir què es fa amb la producció existent. Piketty ho expressa amb contundència: la productivitat és només el punt de partida; és el model social el que determina si una economia genera cohesió, estabilitat o fractura.

I aquesta és la gran lliçó del 2025. Ni el trumpisme ni el Brexit manquen d’intuïcions sobre el malestar social; el que els falla és el diagnòstic. Quan un país disposa de prou productivitat —i els Estats Units i el Regne Unit en tenen de sobres— el repte real no és aixecar murs, penalitzar les importacions o renegociar constantment acords comercials. El repte és reconstruir el contracte social, redistribuir de manera eficient els beneficis del creixement, enfortir les institucions que ofereixen seguretat econòmica i evitar que la desigualtat erosionin la confiança col·lectiva.

El futur de les societats avançades no dependrà del volum de béns que produeixin, sinó de com transformin aquesta producció en seguretat, oportunitats i cohesió social. França i Alemanya ho demostren. Els Estats Units i el Regne Unit encara són a temps d’aprendre aquesta lliçó abans d’enfonsar-se més en l’estancament, la polarització i la pèrdua de confiança ciutadana.