Contra Franco vivíem millor

Ara que fa cinquanta anys de la mort de Francisco Franco, a alguns els ve a la memòria aquella frase que es va fer famosa durant la transició política: «Contra Franco vivíem millor». Els qui la deien volien remarcar que la unitat de les forces antifranquistes generava un sentiment de cohesió entre sectors molt diferents -obrers, estudiants, intel·lectuals, catalanistes, sindicalistes, etc.-, mentre que, amb l’arribada de la democràcia, aquesta unitat es va fragmentar perquè ja no hi havia un adversari tan clar.

En els darrers anys de la dictadura es va crear l’Assemblea de Catalunya (1971-1978), una organització formada per partits polítics, entitats socials, sindicats, moviments culturals i col·lectius diversos. Va ser un moviment transversal que va saber unir gent molt diferent en la defensa de quatre punts: amnistia, llibertat, Estatut d’autonomia i coordinació de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica. Uns punts que van ser subscrits des de la dreta democràtica fins a l’esquerra comunista. L’esperit unitari estava tan arrelat en l’oposició al franquisme que es van crear coordinadores d’entitats i de treballadors amb l’objectiu de defensar interessos col·lectius i lluitar per la democratització del país.

Hi ha moltes persones que van formar part d’aquell moviment polític i social que lamenten que el 1978 es decidís desmantellar-lo. Els partits polítics, especialment el PSUC, que havia estat el gran impulsor de l’Assemblea, van considerar que el nou marc polític ja no requeria cap plataforma unitària, perquè havia arribat l’hora de gestionar la democràcia des dels partits, que ja eren a les institucions.

Durant la transició hi va haver consensos fruit de l’esperit reformista que va emergir amb la Llei de Reforma Política de 1977, però la unitat de les forces democràtiques es va anar esfumant perquè cadascú va tirar pel seu cantó.

És veritat que hi va haver unitat per salvar la democràcia quan es va veure amenaçada pels intents de cop d’Estat, especialment el del 23-F de 1981. Igualment, el 1977, les principals forces polítiques, sindicals i empresarials s’havien posat d’acord en els Pactes de la Moncloa, amb l’objectiu d’estabilitzar l’economia i consolidar la democràcia després de la dictadura franquista. Però aviat es va veure que la cultura de la unitat política per defensar qüestions bàsiques, com les que havia defensat l’Assemblea de Catalunya, havia saltat pels aires i que difícilment es tornaria a produir.

Segurament alguns pensaran que a Catalunya hi va haver un altre moviment unitari durant el Procés, però, si s’analitza amb una mica de precisió el que va passar i les relacions entre les principals forces polítiques i socials, no costa gaire concloure que aquella unitat no tenia l’espontaneïtat ni la fortalesa que havia tingut l’Assemblea dels anys setanta.

El problema no és només que no hi hagi unitat per defensar qüestions fonamentals, sinó que ara hi ha gent que pensa que la dictadura no va ser tan dolenta i que potser les coses anirien més bé que en la democràcia actual. Que això ho diguessin o ho pensessin els nostàlgics que van viure el franquisme, encara que fos en la seva etapa final, tindria una certa lògica, perquè els franquistes no van desaparèixer amb la democràcia -tot i que alguns es van canviar de jaqueta ràpidament-, però que ho diguin nois i noies que han viscut tota la vida en democràcia ja és més greu. Potser no saben que les dictadures, com el franquisme, no permeten la dissidència i que, per combatre-la, fan servir mètodes que no s’imaginen.

Però potser caldrà preguntar-nos per què hi ha cada vegada més joves que miren amb simpatia els moviments totalitaris. I potser la resposta la trobarem en la degradació de la democràcia que provoquen els partits amb les seves batalles inacabables i les acusacions que es llancen els uns contra els altres. Uns comportaments que no tenen res a veure amb els que van mantenir els partits de l’Assemblea de Catalunya quan combatien el franquisme.

Subscriu-te per seguir llegint