L’enemic públic número 1

Pedro Sánchez, derrotat l’independentisme català, ha esdevingut l’enemic públic número 1 de l’estat profund, això és un fet incontestable. Com hem arribat fins aquí? És una pregunta que em faig sovint. El dirigent d’un partit clau en la segona restauració borbònica, el partit que ha governat més anys i que ha format part del rovell de l’ou del sistema. Aquest sistema, ara el rebutja com un empestat. I alhora, també em ve un altre pregunta, què restarà del PSOE un cop sigui defenestrat el seu màxim dirigent?

Tot va començar amb la moció de censura a Mariano Rajoy, que es va celebrar entre el 31 de maig i l’1 de juny de 2018. No me n’estic de dir que jo hi era present, a l’hemicicle. Després que l’Audiència Nacional va sentenciar que el PP s’havia beneficiat d’una trama de suborns, el cas Gürtel, amb el tribunal confirmant l’existència d’una comptabilitat estructural, que es va desenvolupar en paral·lel amb l’oficial, des del moment de la fundació del partit. Déu n’hi do, però fins ací, res de nou: un nou torn, que faria el relleu al partit desgastat, fins que estigués a punt per tornar-hi. Ara bé, res va ser igual, al necessitar als antisistema de Podem i a l’independentisme, amb plena onada de repressió. De fet, al cap de pocs mesos, fou ERC qui al tombar els pressupostos, va fer caure el primer govern Sánchez.

En les següents eleccions Pedro Sánchez va fer mans i mànigues per a no haver de repetir els aliats del seu primer govern, festejant Ciutadans que, al donar-li repetides carbasses, el va obligar a fer el que el sistema li havia prohibit, pactar amb els empestats al no acceptar el Govern de Concentració amb el PP. A partir d’ací res tornarà a ser el mateix.

Han passat els anys, el PP ha canviat de líder més d’un cop, els antisistema dividits i domesticats, no són cap alternativa, i els independentistes hem perdut la majoria a Catalunya, tot i que, fins ara, hem influït a Madrid. I Sánchez continua, tot i que cada cop s’assembla més al maquinista d’aquella pel·lícula antològica de Els germans Marx a l’Oest, en què mancat de carbó va cremant els vagons per continuar marxant.

Juan Negrín López, el darrer cap de govern de la segona república, també del PSOE, també atípic en el partit, en les darreres raneres de la guerra, és conegut per la seva frase «resistir és vèncer», el resultat ja el sabem. Però en un cas com l’altre, serà important el com. L’estat profund no sols el vol derrotat, també destruït i amb un PSOE en coma durant molts anys.

Això és el que està en joc els propers mesos, empeltats de judicis i altres formes de desestabilització que encara no coneixem. Molts catalans podem pensar que tant se val, però l’experiència històrica demostra que el pitjor no és millor que el dolent. Des del còrner, des del nord-est de la península, ja cal que ens anem preparant.

Subscriu-te per seguir llegint