Memòries tristes d’un magistrat alegre

Recentment vaig rebre de l’amic Heribert Torres una de les publicacions que va fer el meu pare de l’any 2002 de les seves Memòries tristes d’un magistrat alegre que es van publicar al Diari de Girona. Abans de jubilar-se com a President de l’Audiència Provincial de Girona, ja amenaçava en posar-se a escriure-les, i així ho va fer, després d’allargar una mica més la seva trajectòria professional com a magistrat emèrit, o com li agradava dir a ell, magistrat amb molt de mèrit.

Sense voler-ho, aquestes Memòries es van convertir en un repàs de la història contemporània del nostre país, on des de les vivències personals i anècdotes judicials, ajudaven a reflexionar sobre la situació que es vivia en aquell moment i com havien evolucionat les coses, deixant entreveure que potser no havien evolucionat tant. Per exemple, quan el meu pare era jutge de la Bisbal d’Empordà només existia un únic jutjat de primera instància i instrucció (és a dir, civil i penal) i un únic partit judicial que abraçava el que avui serien els partits judicials de la Bisbal i de Sant Feliu de Guíxols. L’any 2002 deixava constància de que, a diferència de la seva època, hi havia quatre jutjats a la Bisbal i tres a Sant Feliu. L’any 2025, quasi bé 25 anys després, seguim tenint el mateix número de jutjats en aquests partits judicials. No sembla que haguem evolucionat gaire.

Algunes de les reflexions que comentava en el seu article serien perfectament actuals. Ara que es parla de determinades actuacions de jutges, o de jutges estrella, o fins i tot del cercle d’amistats que poden tenir o no, recordo com si fos ara les paraules del meu pare, «amic és aquell que mai et posarà en una situació de compromís que faci perillar aquesta amistat», el que seria predicable per a tothom, però més en el cas de ser jutge.

Com no podia ser d’altra manera, el seu article incloïa una de les seves anècdotes o vivències, en aquest cas sobre l’amistat, i que li van comentar estant de viatge a Budapest. Després de molts anys de la invasió de l’exèrcit rus a Hongria, una delegació del govern soviètic volia anar a fer una visita a una fàbrica de cotxes i van voler sondejar com seria la rebuda. El cap de la fàbrica els va respondre que no patissin, que els rebrien com a germans. El cap de la delegació soviètica, afalagat, conscient de que hi podia haver ferides que encara no haguessin cicatritzat, va respondre que tampoc calia que els rebessin com a germans, sinó que seria suficient com a amics. El cap de la fàbrica els va tornar a respondre i es va ratificar que els rebrien com a germans, perquè als germans no se’ls escull, i en canvi als amics sí.