A on vas, Pedro Sánchez?

El 1958 es va estrenar la pel·lícula ¿Dónde vas, Alfonso XII?; el títol es popularitzà i s’aplicava per riure’s d’una persona amb dificultats, d’una institució social en crisis o d’un negoci fallit, que seria difícil reflotar; recordo que s’emprava per burlar-se del Barça perquè passava un període malastruc i perdia molts partits.

El meu germà Lluís la utilitzava amb sentit de l’humor i a un seu bon amic en alguna ocasió li preguntava «On vas Alfonso, trist de tu?» Efectivament, el nom del company era Alfons i aquest, un noi de bon demble, responia «Voy en busca de Mercedes que hace tiempo no la vi» i un de la colla cantava: «Pero Mercedes está muerta, que yo la vi».

Tots celebraven l’ocurrència amb grans rialles. Que senzill i bonic era viure llavors! Que fàcil era tot! He escrit que la dècada més alegre i feliç del meu poble va ser la del 1960 al 1970. Tothom estava content, en Franco era viu, però no ho sabíem, ni ho volíem saber, tan despolititzats estàvem.

El film argumentalment desembolica els últims anys tempestuosos del segle XIX a Espanya amb la pujada al tron d’Alfons XII; el títol em va bé per situar-lo en l’actualitat, en el moment que molts consideren que vivim en un temps políticament molt convuls i l’actual president, Pedro Sánchez, passa pels últims anys en el poder.

Va ser investit president del Govern després d’una moció de censura contra Rajoy pel cas Gürtel i va prometre el seu càrrec el juny de 2018. Va dissoldre les corts en què no va aconseguir una majoria per aprovar els Pressupostos el març del 2019. Ara, ja del tot bregat, enfortit per l’experiència, poc li importen per continuar governant els pressupostos generals de l’Estat. Fa uns set anys que resideix a la Moncloa.

L’última vegada que Felipe González i Pedro Sánchez es van veure, junts i tranquils, va ser el 16 d’octubre de 2021 en el 40 congrés del PSOE, que es va celebrar a València. La relació va esquerdar-se aviat fins a rompre’s. Si bé F. González havia dit que els expresidents són immensos gerros xinesos decoratius, que de poc serveixen i ningú sap on posar-los perquè els volen amagats i sense enraonar, ni cridar l’atenció de la premsa, ell, però, és un garlaire de mena, encara que sigui un gerro i parli en xinès.

En una declaració contra l’actual president el va titllar de persona imprevisible i canviant, com a mètode, i quan interpretava una de les seves ocurrències, l’havia canviat per una de nova, modificant radicalment i alegrament l’anterior i quan l’arribava a entendre, aquesta ja no existia perquè n’havia parit una altra. No se li pot fer cas, perquè el poder executiu ha de ser seriós. Tanmateix, encara F. González li va oferir la seva lleialtat, però el va advertir «Sempre dic el que penso i penso el que dic».

Però la relació s’ha anat tensant i el 27 de juny d’enguany ha anunciat que ell no votaria el PSOE de P. Sánchez; tot deriva, no sols pels casos de corrupció que afecten el partit i la seva descurosa família, sinó molt especialment per la llei d’amnistia, que havia assegurat que mai l’aplicaria als independentistes, especialment a Carles Puigdemont. Fins i tot va posar en dubte les eleccions generals, fetes després dels presumptes tripijocs de les eleccions primàries del PSOE del 2014, en les que S. Cerdán, actualment a la presó per possible corrupció, i també Koldo García i J. L. Ábalos van tenir un paper protagonista.

P. Sánchez segons els amics, inclús, els que no el poden veure, és un home amb molta sort. Aristòtil, tan savi, assegurava que és un fet indiscutible que hi ha persones afortunades i no se sap per quin motiu a les quals els passen, fora del seu control, fets positius, esdeveniments accidentals no buscats i els toca la rifa de Nadal.

Hi ha qui pretén explicar el fenomen de la sort i la dissort apel·lant a la bona estrella: elaboren cartes astrals i segons la posició de la lluna i dels astres en el precís moment del naixement aventurant-se a augurar el que passarà. Una amiga em va regalar una carta astral i l’astròleg va dir-me que en el mes d’agost tindria problemes laborals, quan és un mes de vacances, i que havia tingut alguna malaltia i en tornaria a tenir, respecte a altres temes tot bé, però que no pretengués fer carrera musical perquè m’estavellaria.

Hi ha un individu que ha passat tota la vida pel mateix carrer, per la mateixa voravia i com que és home de sort no li ha caigut al damunt cap balcó, a un altre, li cau el primer cop que hi passa. Per què? La sort és un misteri insondable. Diria que és la sort que ens busca.

Admiro la llestesa de P. Sánchez i com creix davant la dificultat; tanta és la seva habilitat que ens desplau, puix que ens humilia i ens demostra que petits som. S’ha fet insuportable. Acceptem de mala gana que no podem ser com ell. L’enveja és l’esport nacional. Ara desqualifiquem els millors amb freda indiferència, abans els titllàvem de bojos.

Subscriu-te per seguir llegint