El pi i el salze ploraner

Una persona intel·ligent és dúctil i mal·leable, com alguns metalls que es poden estirar i deformar sense trencar-se, la intel·ligència s’adapta a les circumstàncies, sap que hi ha obstacles difícilment superables i que si ens entossudim en voler-los superar podem prendre mal, donant cops de caps contra un mur aconseguirem fer-nos papil·la el cervell abans que derruir-lo, observeu com una branca de pi es trenca davant una forta nevada, al contrari del salze ploraner que per més que les branques i fulles regalimin llàgrimes de neu mai es trencaran. Tots hem escoltat comentaris de periodistes esportius sobre tal o tal entrenador, «morirà amb el seu sistema», que és el mateix que dir que el sistema el portarà a la tomba, metàfora d’acomiadament, aquí a Girona l’entrenador Míchel s’entossudeix en sortir amb la pilota controlada a pesar que en el millor dels casos es converteix en un rondo a prop de la porteria fins que el porter o un defensa envien la pilota a pastar fang, i en el pitjor... en el pitjor en molts disgustos per l’afició i un munt de punts perduts. Un altre exemple, l’entrenador que tot culer li faria una reverència, en Hansi Flick, ha instaurat per decret el sistema de defensa avançada, una defensa que s’ha convertit en paper de fumar en un Barça mig coix per les lesions i sobretot perquè els rivals han pres nota de la treta del fora de joc, un sistema que avalua la integritat de les coronàries de la grada, i el que passa en el món del futbol passa en el món de la política, Junts és un vaixell que naufraga, el pactisme, el peix al cove, les sobretaules de CiU s’han portat a la deixalleria, i Puigdemont ha obert un cicle nou, el de la confrontació, una confrontació recalcitrant que no té en compte que des del dia que proclamà l’efímera independència de Catalunya –tot en ell és efímer i en va– moltes coses han canviat, el Procés s’ha esfilagarsat –que no vol dir que un dia revifi perquè el nacionalisme com tots els ismes no es creen ni es destrueixen– les processons d’entusiastes amb estelades com a camises de dormir s’han volatilitzat, i ha aparegut un competidor, més pur, Aliança Catalana, un partit que va per feina, un foc nou per a una terra mil·lenària, un partit que, tanmateix, faria bé en no oblidar que el seu ascens és deu en part als vots de feligresos que han perdut la fe en les seves parròquies, la de Junts i la d’ERC, a les que acusen d’apostasia, uns vots devots, però passavolants, que de la mateixa manera que apareixen desapareixen, i pel que fa al rigorisme en la identitat de la terra i en la immigració, hauria de prendre exemple del que passa a les branques d’un pi i d’un salze ploraner el dia d’una nevada.

Un sistema ens abriga i en protegeix de les inclemències que vinguin de fora, com la burocràcia protegeix l’administració de la incompetència, però si ens ho proposem no ha de ser complicat modificar el sistema de joc de l’equip o canviar uns graus el rumb d’un partit polític, però la cosa canvia quan volem transformar-nos com a persona, renunciar el que som i posar-nos a la pell d’un desconegut, tot i que intentar-ho té l’al·licient que seríem la primera persona del món en aconseguir-ho, podem llimar asprors, planxar rugositats, però canviar radicalment el cablejat del cervell ho veig possible només en la ficció, en les històries de sants que escoltaren l’avís del Senyor després d’una vida llicenciosa, en les històries que expliquen els serveis penitenciaris, que la majoria de reclusos veuen la llum de la bondat a través dels barrots, i la gent que troba el seu amor i la felicitat a First Dates.

Subscriu-te per seguir llegint