Fer-la voleiar

L’acte més trist és el que va produir-se la nit de dilluns a Barcelona. Víctor Font va presentar la seva candidatura a presidir el Barça. Va ser un espectacle deplorable. Va ser una festa per als enemics de Víctor Font, que van poder veure fins a quin punt és ridícul el personatge i el món que l’envolta. I va ser un funeral pels que creuen que Víctor Font és una persona honorable, tranquil·la, digna, i que podria aportar els seus coneixements empresarials al bon funcionament d’un club que avui està governat pel vaixell pirata.

D’entre tots els homes en un de sol voldria fixar-me: l’Antoni Bassas. Ja va formar part de la primera candidata del Víctor, però no per mèrits propis, si no pels compromisos que el senyor Font té amb la senyora Onieva, mare de l’Antoni. Compromisos familiars i sentimentals que fan que el candidat se senti obligat a acollir el fill, encara que sigui mig ruc, de la senyora per qui tant d’afecte sent.

El cas és que durant les passades eleccions, quan encara no se sabia que Víctor Font seria aquest desastre comunicatiu, i només li coneixíem les bones idees i no la incapacitat per comunicar-les ni per emocionar uns socis que tenen la sensibilitat que tenen; en aquell moment, just després del covid, amb l’Antoni ja incorporat a la candidatura, l’element de prestigi que volia afegir el senyor Font era Joaquim Maria Puyal. El Víctor pensava i pensa que la referència periodística més alta i més sòbria del món del futbol a Catalunya és efectivament Joaquim Maria Puyal i Ortiga. I aquí és on tot va començar a trencar-se, perquè l’Antoni va dir que si el Quim formava part de la llista, ell plegava. No el volia. I no el volia amb la mediocre i petita excusa que necessitava matar el pare i que si hi era no podria fer-ho. És aquest acomplexament, és aquesta d’inseguretat, aquest recel i misèria el que ens du sempre a la derrota. La petitor del Bassas, per descomptat, però també la petitesa del Víctor, que en lloc de prendre una decisió racional es va quedar amb l’Antoni.

Quan es prenen decisions familiars i no empresarials t’acabes quedant amb el Bassas. El Víctor té moltes maneres de quedar bé amb una senyora que aprecia, i no cal que destrossi la seva candidatura posant un pobre home que no té qualitats intel·lectuals ni morals suficients per encapçalar res que vulguis que tingui èxit. Antoni Bassas ha dirigit El Matí de Catalunya Ràdio i ha estat el corresponsal de TV3 a Washington sense acreditar mai un talent real per a fer-ho. Ha estat el gran simulacre de Catalunya, a qui per una cosa o per una altra algú va decidir que li havíem de pagar un sou públic i li hem pagat tota la seva vida. Tant a ell com a la seva productora. I no oblidem que el diari Ara es va fer amb la quantitat injustificada, infame, de diners que la Televisió de Catalunya de Mònica Terribas va pagar a una sèrie de periodistes que després es van convertir en els accionistes de referència del diari. Va ser l’operació de blanqueig de diner públic més important de la democràcia.

I aleshores Víctor, tu tries això per a la teva candidatura. Renuncies al Puyal i et quedes aquest Antoni trepa, avar, que sempre ha tingut un desfici malaltís pels diners, que no ha aportat mai cap intel·ligència estratègica i que saps que a més a més només vol servir-se del que tu facis per cobrar o perquè cobri la seva dona, que no seria la primera vegada.

Escolta, Víctor, en què pensaves? De veritat: m’agradaria saber en què pensaves quan vas fer aquesta tria i a qui creies que podries convèncer. Creies que jo podria estar content amb una cosa així? Creies que les persones que més o menys tu respectes i admires del món de l’empresa o del futbol o del periodisme o de l’art podrien sentir-se representades, projectades, emmirallades en el tipus de persona que tu saps perfectament que és l’Antoni Bassas?

Jo esperava que en tots aquests anys haguessis après alguna cosa. De fet tenia ganes de veure la teva presentació per veure com havies aprofitat les ensenyances de la derrota per ser capaç d’oferir una cosa millor. És molt interessant veure els empresaris quan fracassen i es tornar a aixecar, perquè és llavors quan brillen amb una llum realment interessant i valuosa, que ve del dolor superat, que ve de l’error corregit, i per tant d’una saviesa fonda, contrastada amb la vida. Tenia ganes de veure’t i el que vaig veure va ser desolador. L’escena de les bufandes va ser de vergonya aliena. «Fer-la voleiar», quin drama. I que encara creguis que es pot presumir de Xavi demostra que no vius a la realitat. Perquè prefereixo pensar que no hi vius, que no que no entens una cosa tan evident com que Xavi avui no és un reclam sinó una xacra, i una xacra de les que destrueixen qualsevol projecte que es basi en entusiasmar els altres.

Després hi ha la mena d’oposició que has exercit, una oposició invisible, mandrosa i no has fet cap esforç per demostrar les irregularitats que jo he anat minuciosament explicant en els meus articles. I si no ho has demostrat, Víctor, has de ser sincer: és perquè no has volgut pagar-ho, és perquè no has volgut pagar la investigació que cal per seguir el rastre i trobar els diners. No has volgut pagar el preu de ser president del Barça. Quan una vegada més perdis, recorda que no només no has guanyat sinó que has perdut, i que has perdut perquè et falta personalitat i per què et falta bon gust i perquè et falta saber comunicar-te amb el públic al que t’adreces, però també has perdut per deixadesa, per manca de valentia personal i moral, i com sempre passa a Catalunya, per no voler pagar el preu de les coses.

Encara ets a temps d’adonar-te que no seràs mai president del Barça i de facilitar que algú altre ho sigui. Encara ets a temps de no haver de carregar tota la teva vida amb el pes de saber que la segona presidència de Joan Laporta i Estruch va ser possible perquè tu li vas regalar presentant-te per orgull i ràbia i vanitat a dues eleccions que sabies que perdries, en lloc d’ajudar un altre candidat amb carisma i possibilitats. Encara hi ets a temps però tu i jo sabem, Víctor -i per això t’escric aquest article- que et podrà la vanitat, l’obsessió, el rei al cos, Granollers, i que t’estimaràs més que tots hi perdem encara que tu no puguis vèncer.

Subscriu-te per seguir llegint