De qui són els rius?

El recordat professor Josep M. Valverde recomanava que en el títol d’un article periodístic no hi figuri el signe interrogant, que acostuma a ser incisiu i punxant; com una indulgència –deia ell– utilitzar-lo una vegada a l’any, que s’ho valgui. Avui és aquest dia.

El canvi climàtic -que només el nega una gent de malfiar- ataca els rius amb ferocitat; no cal insistir en aquest fet massa repetit. És necessari i urgent parlar-ne i fer actuacions preventives a incomptables llocs de la geografia catalana. Girona té quatre rius i cal fer-nos preguntes realistes i assumir-ne alguna conseqüència. El feix d’història de les inundacions a Girona i comarques obliga a la serietat. És allò de la dita: o ferrem tots o traiem la fornal. I si algú a Girona encara no té clara aquesta qüestió, que vagi a passar pel carrer de les Ballesteries i veurà uns indicadors de la nostra història fluvial, que no deixa indiferent. En els mapes i estadístiques que els científics actualment elaboren (i tornen a elaborar) ja hi figuren les comarques de Girona i ja ens han assenyalat amb un tant per cent d’«inundabilitat». Sobre el paper, ja hi compten.

Té una lògica que els poders reals sobre els rius no pertanyin als municipis: un riu és un perillós univers eixelebrat i vol 24 hores per a ell. Una autoritat superior ho assumeix. Es diu que aquesta responsabilitat és de l’Agència Catalana de l’Aigua, ACA. Però en el cas de Girona es pot dubtar de la seva eficàcia o del seu encert: ja fa temps ens havien dit que la plaça de Catalunya, sobre l’Onyar, era un obstacle greu pensant en les històriques crescudes del riu i que s’hauria de reformar aquella estructura. Doncs bé, d’aquella gravíssima sentència mai més se’n ha parlat. Qui sap si era equivocada o va fer mandra de moure’s i posar-se a la feina. Així no s’exerceix una autoritat.

Altra qüestió és l’Illa del Ter de Girona. Parlem d’un espai, massa ignorat en aquesta ciutat, que ocupa una llarga extensió a la mateixa llera o llit del riu; té forma allargada i situada entre Pedret i Sant Ponç; és un vertader paradís de vida natural, refugi de fauna salvatge, no petjat per la presència humana, evidentment, que és una illa. Internet fa una descripció precisa, cofoia, de l’Illa del Ter de Girona proclamant el benestar de les espècies, i entre elles hi tenim el porc senglar (??).

Illa del Ter, tan ignorada a la ciutat dels quatre rius, podria ser motiu de diàleg constructiu, però urgent, entre biòlegs i enginyers, coneixedors tots ells de la realitat d’aquella vida natural; una realitat que pot ser considerada com un exemple de la vitalitat que saben generar els al·luvions, aquests sediments que emigren dels Pirineus cap aquí. Però l’actualitat ens ensenya les desgràcies de les crescudes quan els rius troben impediments seriosos. L’Illa del Ter de Girona comença, justament, enfront de la desembocadura de l’Onyar, i per tant del Galligants també, dos cursos fluvials que quan les crescudes són importants es poden veure «botits» per l’obstacle greu de l’Illa del Ter. Que les deixadeses no es converteixin en desgràcies.

Per contrast sarcàstic, cal deixar constància d’una actuació ràpida que es va fer a Girona: l’eliminació sumaríssima de les carpes de l’Onyar, un treball que es va fer amb urgència, pulcritud i eficàcia, a càrrec d’un piquet d’execució científica. Va ser dit i fet, com si d’allò en depengués la salvació del món. Ja ho adverteix una acusació bíblica contra els fariseus : «Coleu mosquits i us passen els camells.»

Subscriu-te per seguir llegint