22/11/22

Fa dies i dies que penso en demà. En aquest vint-i-dos de novembre que, un any més, arribarà i passarà, com passen tots els dies. Però el de fa tres anys, el 22 de novembre del 2022, va arribar i es va quedar per sempre. Perquè passen els dies, i els mesos, i els anys, però aquell dimarts segueix clavat dintre meu, i dintre de tantes persones. Perquè va ser el dia que et vas morir, d’aquella manera tan inesperada (com solies fer tu les coses, tot s’ha de dir: arrauxadament, per sorpresa).

Demà, diria que s’ha convertit en tradició, ens trobarem uns quants per celebrar que et vam estimar i ens vas estimar, per recordar-nos que seguim estimant-te i que segueixes estimant-nos. Ens reunirem per fer un vi amb tu i per tu, i per nosaltres, perquè segueixes vivint dins de cada persona amb la que vas compartir un trosset de la teva vida. Tots, n’estic segura, enyorem una Sònia diferent, perquè tots vam viure coses úniques amb tu. I amb la projecció de totes aquestes Sònies fragmentades podem imaginar una mica la que eres en realitat (encara que sospito que et vas endur amb tu moltes facetes que mai acabarem de descobrir).

L’Ari em preguntava l’altre dia com porto la teva absència. «És que jo la noto molt a prop, a la Sònia», li vaig dir. I és veritat: et sento amb mi, sempre. En alguns moments, d’una manera quasi física. I tinc la certesa que estàs bé, que ens mires i ens cuides (a tots, però sobretot, a la Bruna i a en Guiu). Això no vol dir que no et trobi a faltar. Mare meva, com no t’he de trobar a faltar! La de vegades que encara penso que t’he de trucar per explicar-te alguna cosa, abans no m’adono que ja no sentiré més la teva veu. La de vegades que he vist un anell i he pensat com de bé et quedaria en aquells dits tan llargs i tan bruns i tan bonics. La de vegades que el cor m’ha fet un salt perquè m’ha semblat veure’t pel carrer, la de vegades que he pensat amb recança en totes les coses que volíem fer juntes i no vam arribar a fer! I ric, també, imaginant com haurien estat aquests caps de setmana estrambòtics que planejàvem, amb visites a botigues de vestits de festa i sessions de maquillatge, amb passejades a prop del mar i xerrades inacabables.

És clar que t’enyoro. T’enyoro moltíssim, però m’has ensenyat a fer-ho d’una manera quasi dolça. De vegades amb els ulls negats de llàgrimes, però sempre amb un somriure als llavis. Com havíem fet tantes tardes, tants vespres: buscant la part bona de les desgràcies, rient-nos de les nostres penes, recordant-nos la sort que teníem de ser amigues, repetint-nos que hi ha amors que duren tota la vida i sentint la certesa que el nostre era un d’aquests. Des de fa tres anys, també sé que hi ha amors que van més enllà i tot. I no vull dir només que jo segueixi estimant-te: vull dir que no tinc cap mena de dubte que les dues seguim fent-ho. Ja m’ho vas dir, Sonieta: «Jo soc aquí i tu ets allà, però seguim juntes». El fil vermell no s’ha trencat, ni ho farà mai.

Subscriu-te per seguir llegint