Aixecant la mirada

Estem en un moment polític descoratjador que porta la gent a desentendre’s dels problemes i a defensar posicions extremes que proposen solucions simples a problemes complexos. Per intentar analitzar-ho els proposaré alguns elements d’anàlisi de com entendre la política, alguns punts de vista poc freqüents.

Començaré amb alguns exemples del comportament humà. Fa pocs dies hem sabut que algunes persones, durant la guerra de Bòsnia, van pagar autèntiques fortunes per poder fer de franctiradors i poder matar persones innocents (desconegudes) pel pur plaer de matar. També fa poc hem sabut que Elon Musk ha aconseguit que Tesla li prometi una paga d’un bilió americà (mil milions) de dòlars com a incentiu per aconseguir certs objectius. També tenim exemples de a què porten les dictadures, tenim l’exemple del nazisme hitlerià o del franquisme espanyol o del règim de Putin i tants altres en què la repressió interna, presons i assassinats van negar (neguen encara) la llibertat simplement de pensar diferent. Representen formes bàsiques de conductes que no van en la bona direcció. La primera reflecteix la naturalesa de l’home que és capaç de gaudir causant dany (matant) a altres, el segon demostra que les ganes d’acumular riqueses no té límit, poc importa què passi als seus conciutadans mentre ells guanyin diners. Algú creu que Musk o qui sigui necessita aquests diners per viure? El tercer reflecteix que la negació de llibertat nega la dignitat de la persona a pensar i desenvolupar-se. Fa poc em preguntava quantes M. Curie o Einsteins no s’han perdut per la discriminació sigui de la dona, econòmica o de llibertats en molts països.

He posat sols uns exemples dels comportaments que van en contra de fer avançar la història pel camí correcte. La política en el sentit més noble hauria de consistir en trobar un ordenament social que ajudés al desenvolupament de les persones i fes inviable els seus impulsos més baixos i malignes com matar, robar, acumular immenses quantitats de béns o acumular poder sense control, com el que permet a les grans corporacions i als dictadors decidir com han de ser les vides dels seus conciutadans. Sé que simplifico molt però en temps difícils de vegades va bé girar la mirada a idees elementals.

I els diré una cosa que avui en dia està molt desacreditada. En aquest sentit Pedro Sánchez ha fet una tasca política que va en la bona direcció. Fa uns mesos un home públic que avui critica durament Pedro Sánchez em deia que ell creia que Sánchez en política econòmica, en política internacional, etc. ho havia fet prou bé, que s’equivocava en política autonòmica per haver acceptat, deia ell, el xantatge dels partits nacionalistes (especialment dels catalans, sobre tot de Junts). Particularment sóc més sever, penso que ho ha fet bé en política econòmica (hem gaudit de dos ministres d’economia excel·lents, estem creixent més que la mitjana d’Europa i de la OCDE) però no hem reduït la desigualtat i tenim una bossa de pobresa infantil difícil de justificar. També ho ha fet bé en política internacional, durant el seu govern Espanya ha guanyat rellevància a Europa (fons Next Generation, excepció ibèrica en energia, presència d’espanyols a les institucions europees, defensa del programa contra el canvi climàtic, etc.). En política interna tenim un bon creixement d’energies renovables i una transformació del teixit productiu que va en la bona direcció i es va aconseguir un acord de reforma laboral consensuat i augments del SMI i les pensions (pactats amb els sindicats) raonables. I en política territorial ha aconseguit retornar Catalunya a una situació de més normalitat però no ha aconseguit la lleialtat constitucional necessària per avançar en temes com el nou finançament de les CCAA o la clarificació de competències. No ha aconseguit acords amb el PP en temes clau com el de l’habitatge, la lluita climàtica o la política autonòmica que serien desitjables. Tinc dubtes de si en una situació com la present, Sánchez hauria de convocar eleccions perquè trobo que el camí fet per aquest govern és raonable i no veig la inviabilitat d’esgotar la legislatura.

Aquests dies se celebren els 50 anys de la mort de Franco i estic d’acord amb Cercas quan diu que no hi ha res a celebrar (Franco va ser un dictador en tots els aspectes negatius que va imposar de forma implacable unes vies estretes per on havia de transcórrer la vida dels espanyols i ens va aïllar d’Europa). El que hauríem de celebrar és la Constitució que ens ha portat els millors anys de la nostra història i ens va permetre entrar a la UE. Particularment reivindico el consens de la transició (amb les seves deficiències) i ara mateix voldria consens, al menys dels dos grans partits, pels grans temes com el canvi climàtic, l’habitatge, la regulació de la IA, el finançament autonòmic, etc. i no veig cap indici de que això es pugui produir a curt termini, més aviat veig un PP en mans de Vox, que li exigeix la negació del canvi climàtic o a la criminalització de la immigració.

Subscriu-te per seguir llegint