Cinquanta anys després, ha tornat

En l’espatarrant Ha tornat, de Timur Vermes, Hitler desperta en un descampat de Berlín l’any 2011. La sàtira comença de seguida, amb el bo de l’Adolf estranyant-se que la roba li faci olor de gasolina i veient uns nois amb un uniforme que no reconeix però que suposa de les joventuts hitlerianes, cadascun amb el seu nom a l’esquena, sens dubte per a facilitar la seva identificació.

- Soldat Ronaldo, vingui aquí!- li crida a un d’ells, aconseguint només riures dels joves en veure aquell imitador tan bo de Hitler.

Al suposat èmul de Hitler tot se li fa estrany -des de la proliferació de negocis turcs fins que una «rossa grassa» presideixi el país o que els neonazis siguin tan poc aris-, però al lector se li congela el somriure quan arriba al final del llibre i s’adona que, cridant les soflames de sempre, el fuhrer ha aconseguit una legió de seguidors a Alemanya. Definitivament, ha tornat.

Franco també hauria d’haver-se despertat ahir, i en lloc de per l’olor de gasolina, en el seu cas s’estranyaria per aquests tubs que tindria ficats al nas i la tràquea. Cridaria a un àrab en patinet prenent-lo per un membre de la Guàrdia Mora, déu n’hi do quants se’n veuen pel carrer, no recordava haver-ne portat tants des del Marroc.

Veure Franco pel carrer i buscant Arias Navarro igual que el Hitler de Timur Vermes busca el seu fidel Bormann, em despertaria la nostàlgia, potser fins i tot tindria ganes d’abraçar el iaio. El franquisme em va enxampar de nen, així que no tinc altre remei que reconèixer que va ser la millor època de la meva vida, no tothom pot dir que va córrer davant dels grisos. I això que una tarda anava a jugar al futbol a la plaça habitual i em vaig veure en una manifestació. Un gris, porra en mà, veient la meva edat, no em va prendre per subversiu, així que em va convidar a tornar per on havia vingut. Així ho vaig fer, i a bon ritme, per tant puc dir que vaig accelerar el pas davant dels grisos. No és el mateix que córrer, però gairebé, i potser serveix per a posar-me una medalla en explicar-ho. O mitja.

El Franco que desperta avui trobarà les coses poc canviades, l’home vindria a Catalunya de visita i veuria tants franquistes com el 1939, els carrers plens de catalans braç enlaire i victorejant-lo, després d’haver llançat al vàter els carnets del PSC, de Junts, d’ERC, de la CUP i fins d’AC.

- Aaah, la fidel Catalunya, sempre rebent-me com el seu legítim cabdill i líder-, pensarà satisfet.

No cessaran aquí les satisfaccions. Després de dedicar la vida a lluitar infructuosament contra marxisme i comunisme, l’alegrarà veure que el que queda avui d’aquelles idees que va combatre, són uns partits més pendents del llenguatge inclusiu, de facilitar el canvi de sexe i de promulgar lleis que beneficiïn els violadors, que de lluitar pels obrers.

- Per no parlar dels socialistes, que si bé mai no em van causar problemes calia tancar-los a presó pel què diran, i avui s’hi tanquen sols. Ser en Franco és molt més descansat ara que en la meva època.

El feminisme, liderat en els seus temps per dones intel·ligents que pretenien igualar-se als homes en drets i obligacions, està ara en mans de Belarra i Montero, ocupades en què les dones no siguin «cosificades» i no vesteixin per a agradar als homes.

- Amb aquestes feministes no trobo a faltar la meva estimada Secció Femenina.

Assentirà amb gest de satisfacció en saber que la majoria d’alcaldes i alts càrrecs que va nomenar a Catalunya, van seguir en els seus llocs després de 1975, per més que es fessin dir convergents, al cap i a la fi, això pot significar que tots els catalans convergeixen en el franquisme.