Per l'estadi de Montilivi: un concurs

El Girona FC porta ja ara diverses temporades seguides a la Primera Divisió del futbol espanyol. Un fet nou, insòlit durant dècades del club durant el segle XX des de la seva fundació el 1930. El moment més àlgid d’aquesta presència hem de situar-lo en la temporada que el club va quedar classificat en el tercer lloc de la Lliga i el fet que això li donava condició per a la temporada següent d’equip de Champions. Després han vingut temporades més delicades i a hores d’ara la situació del club en la temporada actual és més que delicada. En aquests moments, doncs, em sembla que l’objectiu principal ha de ser sortir del pou, aixecar el cap, millorar les prestacions i trobar un punt d’encaix confortable en la classificació tan lluny com sigui possible de la posició de cuer que el Girona ha ocupat durant diverses jornades i fora de les posicions de descens en les que encara ara es troba. Tots els moviments que faci el club han d’anar ara orientats a l’objectiu d’assegurar la permanència i superar els neguits que vam viure tota la segona volta de la temporada passada i fins al moment de la salvació.

Durant tots aquests anys de presència a la màxima divisió del futbol estatal ha quedat constància de la necessitat de disposar d’unes instal·lacions més homologables amb prestacions per al públic, socis, abonats i espectadors esporàdics que superin dèficits estructurals que diuen poc de la categoria. De fet hem de reconèixer que el que s’adiu més amb la categoria és el terreny de joc amb una gespa eficaç i uns drenatges que funcionen. Però del terreny de joc cap enfora tot és millorable i ho ha de ser i s’han de superar les tensions a què es van haver de sotmetre els aforaments i les grades i les limitacions que va imposar la Champions. Així doncs, les necessitats són de grades i aforament adequats per a la categoria i serveis per al públic i per als futbolistes homologables amb els millors camps de la Lliga.

Aquestes són les necessitats bàsiques. I és molt possible que la propietat tingui també desigs i necessitats complementàries per tal de definir al voltant de l’estadi una àrea de negoci que faciliti fonts d’ingressos alternatives més enllà de les recaptacions ordinàries.

A hores d’ara i un cop superada l’etapa de la Vinya al PGA de Caldes les facilitats que gaudeix el Girona es defineixen al voltant de l’Estadi Municipal de Montilivi, en concessió de llarga durada per part de l’Ajuntament al Girona FC, i les noves instal·lacions de la ciutat esportiva a Vilablareix, com també de l’escola i residència de jugadors vinculada a l’espai dels Maristes.

Això vol dir que el projecte està a mig fer i que la propietat ha de definir i concretar quina és la seva voluntat i quins són els seus propòsits al voltant del tema clau: l’Estadi. Al voltant d’aquest tema hi ha una gran confusió i impera una boira espessa que no permet veure clar cap a on van les coses. És veritat que fa unes setmanes Ignasi Mas-Bagà va avançar algunes idees però no va concretar ni les propostes, ni les solucions i molt menys els projectes i els pressupostos que s’hi podrien destinar.

Arribats a aquest punt em sembla que les coses estan de la manera següent: hi ha d’una banda gent diversa, sectors d’opinió, el mateix ajuntament i d’altres àmbits que creuen que l’estadi ha de ser a la ciutat de Girona. Hi ha, en canvi, d’altres sectors que opinen que només la construcció d’un nou estadi fora del terme de Girona podria satisfer les demandes i les necessitats esportives, i sobretot extra-esportives, del club. Aquests darrers apunten a terrenys situats en el punt de contacte entre els termes municipals de Salt i Vilablareix, pràcticament a tocar a l’AP7 i amb la possibilitat de desdoblar una nova centralitat ben aprop d’algun centre comercial de la zona de Salt. Hi ha qui diu, sembla, que la presència en aquest punt d’uns terrenys propietat de l’Institut Català del Sòl podria facilitar l’operació.

Els partidaris de mantenir l’estadi al terme municipal de Girona es divideixen entre els que són emocionalment i racionalment partidaris d’intervenir en la remodelació i modernització de l’actual Estadi Municipal de Montilivi i l’Ajuntament, que en un intent d’assegurar la continuïtat a l’àmbit administratiu de la ciutat ha proposat fins a tres emplaçaments diferents, plausibles, al club.

La qüestió, però, des del meu punt de vista, és que en la nebulosa que envolta el debat sobre el nou estadi del Girona FC encara ningú no s’ha pronunciat obertament per descartar la remodelació de Montilivi. I a mi em sembla que donar per fet que és una opció descartada o descartable és començar la casa per la teulada. Crec sincerament que al vell Montilivi hi té cabuda un nou estadi amb totes les prestacions, esportives i comercials, i crec que de cap de les maneres no hi ha incompatibilitat, com s’ha dit recentment, amb el projecte universitari de ciutat. Més aviat els temps que venen han de posar les peces al seu lloc i hauran de dimensionar les diferents ofertes d’acord amb la demanda i l’excel·lència de l’oferta. I en els entorns de Montilivi hi ha suficients terrenys de propietat pública per tal de donar cabuda a totes les expectatives sense necessitat de caure en el mono-cultiu.

Així doncs, com que encara no hi ha res fet, com que no hi ha terrenys tangibles, com que no hi ha projectes, no hi ha pressupostos, no hi ha decisions i només hi ha intencions, proposo que posem ordre al tema i establim un sistema de prioritats que acompanyin la successiva presa de decisions.

D’una banda la propietat hauria de definir i concretar el seu pla funcional; què volen?, què necessiten? Quin espai ha de ser per a la pràctica del futbol d’alta competició, quina per al públic, i quina per a les «facilities» de caire comercial complementari que es puguin voler i necessitar?

Un cop definit genèricament aquest pla funcional i d’acord amb la disponibilitat de terrenys que hauria de concretar l’Ajuntament, tant en l’àmbit de la propietat de l’estadi com en el de les propietats adjacents, s’hauria de convocar un concurs d’arquitectura, d’ordenació i projectes, que abordés tota la problemàtica complexa i i aportés dades sobre la possibilitat efectiva d’encaixar a l’actual estadi el pla funcional i el seu desenvolupament. I si hi ha cabuda i encaix, aquí s’hauria acabat el debat. Només després que el concurs posés de manifest que la solució «Montilivi» no és possible de cap de les maneres s’hauria de passar a fases posteriors. I mentre, és evident que l’Ajuntament i el Girona podrien definir un model d’empresa mixta, o de participació conjunta, on el club tindria la propietat de totes les «facilities» i l’Ajuntament conservaria la propietat estricta de l’estadi.

En aquests moments encara no tenim cap resposta convincent a la pregunta de si és o no possible encaixar un projecte de futur en la remodelació de l’actual Montilivi. Comencem per aquí i avancem sobre segur en un camí fiable de prova i error on no s’hauria de fer cap pas nou sense abans haver descartat les possibilitats en origen.

Subscriu-te per seguir llegint