Rambla de pena

Fa un parell de setmanes que comentava en aquesta Gàrgola l’evidència d’una ciutat canviant, que s’ha transformat amb el pas del temps i com aquesta evidència ha contribuït a modificar alguns dels hàbits i comportaments dels ciutadans, ja sigui en la generalització universal dels pagaments amb targetes de crèdit o dèbit gràcies a les «facilitats» bancàries , la compra i el servei al client sovint més impersonal en els establiments comercials i, és clar, l’encariment de tot allò que tenim al nostre abast en funció de les disponibilitats de cadascú. En aquest sentit dels canvis, algunes de les transformacions urbanes que s’han produït a la ciutat de Girona han tingut un resultat certament positiu. És el cas del projecte que va afectar tot l’entorn del Pou Rodó i el Barri Vell en general, la reforma integral del carrer Santa Clara, l’enderroc de les casernes i l’obertura del parc del Migdia o, com podrà ser-ho en el futur, el nou accés sud (si s’arriba a fer) convertint el carrer Barcelona en una digne avinguda d’entrada a Girona.

Però hi ha coses que es transformen i milloren i d’altres que esperen el seu torn. És el cas de la Rambla de la Llibertat, l’espai que ocupa el rovell de l’ou de la ciutat i que, segons van documentar els historiadors Eduard Canal, Josep M. Nolla i Jordi Sagrera al volum La Rambla i l’Argenteria, va començar a agafar forma al segle XII quan les construccions «ja formaven una filera continua, o gairebé, en tota la llargària de la galta dreta». Durant molt de temps aquesta via urbana va ser coneguda com la plaça de les Cols, on s’hi feia el mercat setmanal d’animals casolans i de verdures, que Josep Pla evocava en les seves memòries de joventut com «un passeig entre gallines, els pollastres, les oques, els ànecs, els conills i els ous amb una samfaina delirant de pagesos, pageses, pollers, badocs, forasters, minyones, gironins i passavolants». El passeig urbà va canviar de nom, durant el franquisme es va batejar com a «Rambla del Generalísimo», però tot i que ningú l’anomenava així sí que era molt utilitzat el verb ben gironí de «ramblejar», és a dir, el passatemps d’anar amunt i avall per passar l’estona, el vermut i/o fer el xafarder. Aquest costum el va propiciar d’alguna manera l’arquitecte Juan Gordillo quan l’any 1959 va redactar un projecte segons el qual se suprimia el passatge lateral del costat dels porxos mentre que ampliava una mica el del costat del riu configurant així la Rambla que persisteix avui en dia malgrat s’hagi perdut l’hàbit d’anar amunt i avall.

Fa uns anys, el poeta Narcís Comadira va dir que la Rambla era «la sala d’estar, el lloc del vermut, dels flirts i de les flors, l’espai de mostrar-se i de mirar, la rambla hospitalària». Avui ja no podria dir el mateix perquè aquella Rambla de flaire poètica ha mutat i s’ha convertit en un indret inhòspit per a molts habitants de la mateixa Girona. La crisi, els lloguers elevats i/o la manca d’inversió per renovar vells establiments ha fet que, especialment, sota els porxos, la imatge sigui trista, deplorable, de pena. Façanes cobertes de cartells anunciadors de ves a saber què, parets públiques amb guixades i pasquins on anys enrere hi havia una cartellera de cinema són el complement ideal d’algun sense sostre a qui no li ha arribat el desig de l’alcalde afirmant que «no volem que ningú hagi de viure al carrer» i, ja sigui de dia i o de nit, ocupa un espai sota les voltes protegits del fred i la pluja. L’Ajuntament no només no neteja ni endreça sinó que ni tan sols s’ha preocupat de restaurar el plànol de París ni d’augmentar la intensitat lumínica d’uns fanals que reclamen una substitució urgent. La Rambla és i serà sens dubte el nervi principal d’una ciutat urbana que s’assenta principalment en el seu Barri Vell però avui fa pena de veure. Potser seria el moment de pensar en un projecte de millora i reforma que aconseguís retornar-li la vida ciutadana que ha anat perdent a remolc d’unes ofertes turístiques que se l’han fet seva. És clar que si es va al ritme del projecte de reforma del passeig Canalejas que ja porta 10 anys al calaix de l’oblit, haurem d’esperar al segle vinent!

Subscriu-te per seguir llegint