Silenci

No vaig entendre-hi res quan vaig assabentar-me que el govern d’Espanya havia decidit celebrar el cinquantè aniversari de la mort del general Francisco Franco Bahamonde, l’últim, per ara, dictador que hem tingut. Les explicacions donades pel mateix president Pedro Sánchez foren, als meus ulls, les clàssiques d’un mal pagador i les pròpies d’un enganyador professional. Ens digueren que es tractava d’una celebració per condemnar-lo als ulls d’aquells que s’estalviaren conèixer-lo a raó de la seva edat. No ho vaig comprendre i vaig sospitar que era una nova maniobra del president trampós que suportem i que envoltat de mil episodis obertament contraris a l’ètica política i a la moralitat pública es troba. Uns annals manats organitzar per un home, el president del Govern d’Espanya, que tenia tres anys quan Cristóbal Martínez-Bordiu y Ortega va decidir que el president del govern d’aleshores, l’Arias Navarro, ens comuniqués el traspàs del seu sogre un dia més tard d’haver fugit d’aquest món. Ni Napoleó Bonaparte, esmenant El Príncep d’en Maquiavel, va demostrar tant cinisme respecte de com governar la cosa pública. De tota manera, el Sánchez aquest és capaç de vendre la seva mare per seguir com a inquilí de la Moncloa. És el rei de la comunicació dramatúrgica: o em quedo jo, o venen els sàtrapes del PP i de Vox; és a dir, reitera el «si tú no vas, ellos vuelven» de fa quinze anys, que tan bé els va funcionar, però difícil de garantir per si sol la victòria dels socialistes una vegada assentats els de la dreta extrema en moltes comunitats autònomes.

Quan aquest articulista va néixer, en Franco portava deu anys i escaig com a cap d’Estat. A casa, com en tantes altres, no es parlà mai de política fins que arribaren les últimes eleccions de procuradors pel terç familiar, l’any 1967. Fou llavors quan el pare enraonà d’aquest fet tot dinant. Més tard i trobant-nos ell i jo sols em va demanar la meva opinió. Em va sorprendre, ja que jo tenia vint-i-un anys, era menor ’edat i no podia votar. Li vaig dir, però, que si ho pogués fer, votaria en Duran i en Botanch. El primer era un pagès il·lustrat que disposava de programa propi a La Voz de Gerona; el segon era un reconegut advocat gironí de posat britànic. Els dos es presentaren sense la benedicció del governador civil, l’Anguera Sansó, i, per tant, no pertanyien a la facció oficialista del règim tot i que tampoc eren desafectes al mateix. Després d’escoltar els meus arguments, el pare va optar per una decisió intermèdia que va fer brollar-me un somriure: ell votaria Duran i Botanch, que foren els guanyadors, però la mare ho faria pels patrocinats pel règim. Pessigada equilibrada. Mai ens havia dit que, essent funcionari de la II República i trobant-se a Catalunya, «zona roja» segons els colpistes, estigué sotmès a un expedient de «depuració política» abans no retornés a la feina. Ho vaig saber quan el meu germà Robert i un servidor vàrem trobar còpia del mateix a casa dels pares, una vegada traspassada la mare. L’original es troba al Centre Documental de la Memòria Històrica, Arxiu Nacional d’Espanya, i la còpia a l’Arxiu Municipal de Girona, en el fons que porta el meu nom.

Commemorar a qualsevol la mort d’en Franco no ha estat una bona idea. La prova del nou es va practicar ahir i abans d’ahir al Congrés dels Diputats: com que el verb ha anat evolucionant cap a «celebrar» per posteriorment situar-se en «festejar» o «enaltir» o «solemnitzar» la Constitució de 1978, i aquesta, avui, no és assumpte políticament pacífic, el PSOE ha perdut tots aquells que han estat companys de viatge per al Govern d’Espanya en aquesta legislatura. No hi foren Sumar, Podem, ERC, PNB, JxCat, EH Bildu i BNG, però tampoc Vox. Els promotors, els socialistes, només estaven acompanyats pels seus adversaris/enemics,e ls populars d’Alberto Núñez Feijóo, que no varen voler deixar sol a Felip VI. Un quadre dantesc per a una commemoració que no tocava: són cinquanta anys d’ençà de la mort del dictador, però tan sols quaranta-set des de l’aprovació de la llei de lleis. Pedro Sánchez s’ha ben lluït: també en sessió no parlamentària quedà més sol que la una. De fet, l’única cosa encertada, seva i del cap d’Estat, ha estat no invitar al rei Joan Carles I a l’acte, que, segons que han fet córrer des de la Moncloa així com també des de la Zarzuela, és conseqüència del seu mal comportament com a persona física. La qualifico d’encertada perquè el monarca que dirigí la transició i que, en fer-ho, va abdicar de tots els poders (absoluts) heretats d’en Franco, no pinta res rememorant una transició que no va tenir el seu punt de partida el dia del traspàs del dictador.

En el no va més de la bogeria política i monàrquica que tenalla Espanya, un rei, un president de govern i un cap de l’oposició han commemorat unes efemèrides en les quals cap paper tingueren. I la resta de diputats i de senadors, tampoc. El fet podria donar sortida a un nou conte d’en Pinotxo, que, com tothom sap, se li allargava el nas de tant mentir. Una vegada escoltat Page, president (socialista) de Castella-la Manxa, dient que «això -el país- estarà ennuvolat molt de temps, (perquè) quan no hi ha una demanda, n’hi ha una altra; quan no hi ha un informe, n’hi ha dos», essent veritat, el millor que se li pot aconsellar al president Sánchez és que dissolgui les Corts Generals i retorni la veu al poble mitjançant la convocatòria d’unes noves eleccions generals. Ves a saber si per animar-lo a fer-ho, ens han comunicat que, segons el CIS, els socialistes les guanyarien amb un 32,6% del vot i el PP es quedaria amb un 22,4%. Tampoc em crec això, però sí a Page quan diu que si no s’avancen les legislatives, qui rebrà la trompada seran els candidats socialistes autonòmics i municipals. El PSOE es troba en mode expulsió del Govern.

Subscriu-te per seguir llegint