Franco: edició aniversari

Hauria preferit que el cinquantenari de la mort de Franco passés com una data més. Una nota a peu de pàgina. Un recordatori com qualsevol altre. La repetició litúrgica de l’efemèride no ha generat una revalorització de la democràcia (si de cas pobra i escassa, esmentada només en alguns mitjans), sinó una mena d’eco invertit que, lluny d’apagar el dictador, l’ha retornat a la superfície com un personatge disponible per a qualsevol ús.

Cada mitjà, cada institució, cada tertulià, ha volgut treure a passejar el seu propi Franco. Alguns per constatar que, mig segle després, la democràcia és un assoliment fràgil que cal protegir. D’altres per insinuar que el país ha perdut el pas, que aquells anys -els de la «feina estable», la «classe mitjana nombrosa», els «pisos accessibles», la «previsió d’inundacions»- tenen alguna cosa de paradís perdut. Tant se val que la nostàlgia confongui estadístiques, silenciï la repressió o endolceixi records, o simplement menteixi amb descaradura: les mitologies sempre funcionen millor que les dades.

Mentrestant, les famílies que busquen els seus en les fosses comunes continuen topant amb jutjats que reconeixen les víctimes però no autoritzen exhumacions. Aquesta setmana va ser en un jutjat de Girona que va desestimar l’exhumació en el cas de Delfí Sedó. La màquina administrativa avança amb la parsimònia d’aquell qui sap que el temps, per si sol, dissol responsabilitats (pregunteu-li a Jordi Pujol!). El país ha après a conviure amb els morts que no apareixen i amb els vius que no recorden.

En aquest clima -en part melancòlic, en part oportunista- el Govern ha muntat un programa institucional que pretén explicar la llibertat a aquells que no van viure el franquisme. Una tasca sens dubte tardana: els joves que avui canten el Cara al sol a TikTok no els ha portat aquí la història, sinó el buit, no sols neuronal, sinó el d’un discurs sòlid i atractiu.

Per això aquest aniversari inquieta. No per allò que revela del passat, sinó per allò que insinua del present: un país on el dictador reapareix cada vegada que convé, com una figura que uns agiten per espantar i d’altres per reivindicar. Franco, ironies de l’època, continua sent més útil mort que viu. I potser aquest és el fracàs més persistent de la política: convertir la memòria en un recurs electoral i l’oblit en un costum nacional.

Per al que sí ha valgut la pena aquesta edició aniversari és per recordar i pensar com es vivia fa cinquanta anys i com ho fem ara, especialment a Catalunya.

Subscriu-te per seguir llegint