La paradoxa de la mentida i la filtració

La cosa va començar amb una mentida i ha acabat amb un fet històric, sobre el qual encara no s’ha escrit l’últim capítol. Darrere de la història hi ha Miguel Ángel Rodríguez (MÁR), l’etern assessor que ja va ser clau en la conquesta del poder per part de José María Aznar i que continua essent-ho per aconseguir que algun dia Isabel Díaz Ayuso arribi a la presidència del govern central. La mentida era un suposat acord que la Fiscalia hauria ofert a Alberto González Amador, parella de la presidenta de Madrid, arran d’un presumpte delicte fiscal. La veritat era que qui havia ofert el pacte no era la Fiscalia, sinó l’advocat de González Amador. Diversos mitjans de comunicació es van assabentar que els fets havien anat just al revés d’allò que s’havia dit i ho van publicar. La Fiscalia -no el fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz- va emetre una nota de premsa de desmentiment.

Fins aquí res estrany. No era la primera vegada que MÁR, com s’autoanomena l’assessor, mentia descaradament en pro dels interessos dels seus representats i no era la primera vegada que la Fiscalia feia pública una nota per desemmascarar una mentida. Tampoc era la primera vegada que uns mitjans de comunicació donaven força a la bola i d’altres s’esforçaven a explicar la veritat, gràcies a fonts secretes, que ho són i estan protegides precisament per arribar a aquesta veritat. Però en aquesta història tot ha anat a l’inrevés. Miguel Ángel Rodríguez va llençar la mentida a través de xarxes -on si no?- i, a més, va filtrar correus sobre el presumpte frau de la parella d’Ayuso. No és cap opinió. Ni m’ho ha dit cap font secreta. Ho va reconèixer ell mateix quan va declarar com a testimoni al Tribunal Suprem a principis d’any.

En aquell moment i tenint en compte que el cas del fiscal general m’havia semblat rocambolesc des del principi, vaig pensar que el jutge no tenia cap altra opció que arxivar la causa i oblidar-se que un dia va decidir investigar a García Ortiz sense gaires dades objectives ni indicis clars. Si un testimoni admet haver mentit i haver filtrat sense posar-se vermell, més clar només hi ha l’aigua. Em vaig equivocar. El jutge Ángel Hurtado va anar endavant amb la causa i va concloure que l’alt càrrec fiscal havia d’asseure’s al banc dels acusats. I va arribar el judici i en les sessions no va sorgir ni una sola prova que apuntés que havia estat la mà de García Ortiz la que havia filtrat el famós correu. Els periodistes cridats a declarar van assegurar que la seva font no era el fiscal general i alguns van arribar a dir que el correu l’havien obtingut molt abans del moment que se suposa que l’hauria enviat la fiscalia.

Però malgrat que tot semblava anar bé per als interessos d’Álvaro García Ortiz, el tribunal va donar un tomb en les argumentacions i el focus d’atenció va deixar de ser el correu electrònic per passar a ser la nota informativa, fet que feia intuir que el judici no acabaria amb una absolució. En aquesta història ha passat el mateix una vegada i una altra. Quan tot es posa de cares per al fiscal, els magistrats donen un cop de timó per girar l’afer i justificar una condemna. I així ha estat. La tarda d’un 20 de novembre, el Tribunal fa saber/filtra que es condemna García Ortiz per revelació de secrets a dos anys d’inhabilitació i a pagar una multa de 7.200 euros. No hi ha pena de presó, però no era el que es perseguia. L’únic objectiu d’aquesta història era que el fiscal deixés el càrrec. No és arriscat pensar que si hagués dimitit a l’inici de la investigació, no s’hauria arribat mai a judici. No sé a qui haurà tocat el crostó García Ortiz o si només és una presa de segona fila per arribar a Pedro Sánchez. Si és això últim, el PP, o millor dit MÁR i Ayuso, es poden haver equivocat, perquè de la mateixa manera que el judici s’ha girat contra el fiscal, pot passar el mateix amb els interessos polítics dels dos dirigents populars. Han anat massa lluny i s’ha vist tot massa de prop. Veurem què passa. De moment, el que hem vist és que un tribunal que jutja una filtració, acaba filtrant el resultat d’una sentència abans de ser ni tan sols redactada, per evitar, diu, una filtració. Paradoxal.

Subscriu-te per seguir llegint