Superat el 20-N

Les efemèrides o aniversaris són un magnífic recurs pels articulistes quan ens enfrontem -el dia que no brolla massa la imaginació- a la redacció immediata de l’article que cal enviar al diari. En general, les redaccions dels mateixos diaris igual que les emissores de ràdio i cadenes de televisió també ho fan. Sovint els caps de setmana o als estius, quan costa omplir el contingut, l’efemèride assoleix protagonisme, sobretot si hi ha una xifra rodona, el zero, al final. Cal dir que és possible aconseguir un mestratge en la matèria fent que sigui molt interessant pel lector posar en context les coses del passat. Com va fer diumenge passat (i en moltes altres ocasions) l’Alfons Petit al Diari de Girona amb la crònica gironina de la mort d’en Franco. Perquè d’efemèrides i aniversaris n’hi ha molts, però des de fa una temporada, de commemoració, en singular i amb l’article definit LA al davant només una: els 50 anys de la mort d’en Franco.

Hem superat el 20-N amb contingut informatiu abundant i variat. També amb enquestes. Una d’elles m’ha cridat l’atenció. La que apunta que entre la gent més jove hi ha dos grups numèricament ascendents i diferents: els que els agrada la figura d’en Franco i els que no tenen ni remota idea de qui era. El govern s’ha esforçat en una divulgació de l’esdeveniment d’acord amb la nova llei de la memòria històrica, que va fer que es retiressin les despulles de Franco del Valle de los Caídos. D’entre tot el que ha aparegut aquests dies recomano dos continguts que valoro molt positivament. Una sèrie que es pot veure a Movistar+: Anatomia de un instante, un relat d’aquells anys basat en el llibre de Javier Cercas, de 2009. D’altra banda, un llibre que ha escrit el veterà periodista Miguel Ángel Aguilar com a crònica de la mort de Franco: No había costumbre.

Miguel Ángel Aguilar és un dels primers periodistes que vaig conèixer quan fa quatre dècades vaig arribar a Madrid com a corresponsal. Amable amb la gent més jove i un pou d’anècdotes. Alguns dels fets que relata al llibre els he conegut amb tota mena de detalls de la seva pròpia veu com quan, a la matinada de les darreres execucions per condemnes de mort el setembre de 1975, es va presentar al lloc on havien de produir-se l’afusellament exigint ser-hi present i poder explicar-ho al món. Aquells temps també vaig fer una bona amistat amb un periodista, força de dretes, del diari madrileny ABC que he mantingut amb els anys. Em va ajudar amb alguns contactes quan el novembre de 1985, el diari Avui va publicar un seguit de cròniques pel desè aniversari de la mort de Franco i a mi me’n va encarregar tres. Una no va veure la llum.

Els dos primers reportatges varen sortir sense problemes i amb la màxima col·laboració dels protagonistes que vaig cercar. Un d’ells era la visió personal de Miquel Roca Junyent, llavors portaveu del grup parlamentari de Convergència i Unió. El segon era la posició durant el període de la mort de Franco dels sectors monàrquics, liberals i de l’anomenada «dreta civilitzada» ja oposada a Franco. Em va portar a conèixer persones com José Maria de Areilza o Joaquín Satrústegui. El tercer article era la visió de les elits franquistes, fonamentalment dels seus ministres. Aquest amic periodista esmentat em va presentar dos exministres de Franco coneguts seus que tenien acreditada una sòlida reputació intel·lectual. Un d’ells, favorable a la transició política, Cruz Martínez Esteruelas, nascut a l’Hospitalet. Em va donar, en una trobada llarga i cordial, informació molt precisa sobre la correlació de forces del franquisme.

El segon era clarament contrari: l’exministre Gonzalo Fernández de la Mora. El vaig visitar al seu xalet de Puerta de Hierro on prenguérem un whisky. Estava tant en contra de la situació del país el 1985 que em fa definir al rei de forma contundent «es cortito, immoral y avaricioso». Aquesta frase premonitòria la vaig publicar aquí mateix fa molts anys quan la figura del rei Joan Carles estava pràcticament intacta dels escàndols coneguts posteriorment. Quan ja tenia tot aquest material el meu amic em va suggerir provar de parlar amb Carmen Franco Polo, la filla del dictador a qui ell coneixia personalment. Em va semblar oportú consultar al diari aquest nou pas. No ho van veure clar i el tercer reportatge va quedar sense publicar-se. Això sí, als voltants del 20-N de 2015, 40 anys d’El 20-N, dinant amb aquest periodista ens trobàrem a la barra d’una marisqueria madrilenya a la filla de Franco cruspint-se d’aperitiu la magnífica ensaladilla russa de la casa.

Subscriu-te per seguir llegint