Què cal fer i amb quina urgència?

La lluita contra un canvi climàtic que hem provocat nosaltres mateixos (segons les evidències científiques) té dues qüestions fonamentals a resoldre: la primera, què cal fer i la segona, amb quina urgència. El què cal fer és prou clar des de fa molt temps: deixar d’utilitzar els combustibles fòssils. En canvi, com fer-ho encara té moltes incerteses: en l’àmbit de l’electricitat (que és tot just un 25% del nostre consum energètic) està prou clar malgrat que el model de desplegament de les renovables s’assembla molt al de les fòssils (tot acaba passant per un comptador i una factura). En el cas de les combustions, el desllorigador de tot sembla l’hidrogen, però no acaba de quallar.

La urgència es relaciona amb les fites temporals i quantitatives que les Administracions estableixen; és a dir, per a quin any es vol assolir un determinat nivell de reducció. Com veurem en aquest article, són canviants a mesura que s’acosta la data límit i es comprova la impossibilitat de complir el que es va acordar.

Aquestes dues qüestions (a més de trobar la manera de finançar tot el procés) haurien d’haver estat troncals a la cimera del COP30 al Brasil, però donat que quan escric la cimera encara no ha acabat i sempre hi ha sorpreses de darrera hora, a la matinada quan tothom aplaudeix sovint acords dèbils, prefereixo deixar per al pròxim article una anàlisi de quina ha estat la contribució de la darrera reunió de les parts de l’any 2025. Avui parlaré de fites i de grau d’acompliment.

Revisem situació. A Espanya, la Llei 7/2021, de 20 de maig, de canvi climàtic i transició energètica, estableix un objectiu nacional de reducció d’emissions de gasos d’efecte d’hivernacle (GEH) del 23% per a l’any 2030 respecte a nivells de 1990 per al conjunt de tota l’economia. Per la seva banda, el govern català (més exigent) ha proposat una reducció del 31% de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle per al 2030 en comparació amb els nivells de 1990.

On som ara mateix, a només a cinc anys de la fita? La realitat és crua: al conjunt de l’Estat els gasos d’efecte hivernacle han disminuït un 3% (després d’augmentar un 50% fins al 2008) i i a Catalunya s’han incrementat un 4% respecte al 1990. Estem, per tant, molt allunyats dels objectius marcats per d’aquí a cinc anys, que amb tota seguretat no estem en condicions de complir. L’únic consol a tot plegat és que hi ha un desacoblament entre l’emissió dels GEH i el PIB, ja que aquest ha crescut més d’un 60% en trenta-quatre anys; és a dir, que som capaços de créixer emetent menys CO2, però això no impedeix que incomplint de llarg el que ens vàrem autoimposar. Quelcom molt important ha de succeir en els cinc anys vinents per arribar a reduir significativament els GEH de la nostra economia cap a 1990.

I si obrim més la mirada, en aquest mateix període (1990-2024) al conjunt de la Unió Europea els GEH han disminuït un 30% mentre que a tota la Terra, han augmentat un 60%. Darrere d’aquestes xifres s’amaga una situació força negativa: sembla que només una part d’Europa està fent els deures, però és un territori que només produeix un 3% de les emissions totals. I si el canvi climàtic és un problema global, l’esforç europeu té una petita incidència en el balanç de masses malgrat que hauria de tenir un efecte sensibilitzador.

Seria també interessant poder valorar quina part d’aquesta reducció europea es deu a deslocalitzacions d’indústries molt contaminants (com la de l’acer o la cimentera) perquè no n’hi ha prou a moure les peces del tauler: davant un problema global, el que més ha d’importar són les emissions totals, que estan disparades i molt allunyades de qualsevol acord internacional.

En aquest context, s’ha produït recentment una notícia que cal comentar. La Unió Europea ha acordat establir un objectiu climàtic intermedi vinculant de reducció del 90% de les emissions netes de gasos d’efecte d’hivernacle (GEH) per a 2040, en comparació amb els nivells de 1990. Aquest objectiu és part d’un esforç més ampli per a aconseguir la neutralitat climàtica abans de 2050, que és el que s’havia acordat fins ara; es redueix en deu anys la fita de la neutralitat. No obstant això, els ecologistes han criticat durament els nous objectius climàtics de la Unió Europea, assegurant que no s’alineen amb les recomanacions científiques necessàries per a limitar l’escalfament global a 1,5 °C (que es podria superar abans de 2035), el llindar fixat en l’Acord de París per evitar els pitjors impactes del canvi climàtic.

Cal actuar ja i fer-ho de manera contundent si no volem enfilar el desastre que la ciència ens anuncia. El paper ho aguanta tot, tota mena d’objectius (que si cal es canvien) i de plans, però a Catalunya tenim molta feina al davant si volem complir l’objectiu fixat per d’aquí a cinc anys. Calen polítiques que ens hi portin (revisant, en primer, lloc el Proencat, que evidentment s’incomplirà) i reconèixer que no n’hi ha prou a potenciar la generació elèctrica renovable.

Ja sé que ha sortit un article ple de xifres carregoses, però com deia aquell «darrere dels números ha d’haver-hi idees»

Subscriu-te per seguir llegint