Comparat amb què

Ens torna bojos comparar això amb allò, allò amb allò altre, allò altre amb el que sigui, a la babalà. No comparar torna tristíssima, mancada de substància, la conversa, com si les coses adquirissin sentit només en relació amb d’altres, que les fan automàticament millors o pitjors, segons el cas, perquè de la comparació se surt de vegades molt derrotat. Així que confrontem a tota hora per semblar més vius. Alguns dies fins i tot comparem una cosa amb la mateixa cosa, a veure si es manté avui com la setmana passada, l’any anterior o quan sigui.

Trobar diferències i similituds entre dos o més elements constitueix alguna cosa més que un entreteniment. Ens surt inopinada, automàticament. És una necessitat. No sabem ni podem reprimir-la. Ja la madrastra de la Blancaneu es posava pesadíssima amb la qüestió. No existeix objecte o tema amb els quals no juguem a comparar: llibres, matalassos, menjar, aspiradors, moda, música, democràcia, tecnologia, periodisme, art, telèfons, equips de futbol, bars, ciutats, cotxes, vacances... Imaginin no comparar aquest país amb aquell: potser les converses s’omplirien de buits, d’hores en blanc, silencioses, fascinants alhora que atroces.

En el nostre afany erràtic per confrontar el que sigui, res s’hi presta tant com nosaltres mateixos. Sempre estem col·locant-nos al costat d’algú, a veure quin és el resultat que deixa la comparació. En això som encomiables, o incorregibles. Fa un parell de mesos, una de les meves ties va reobrir, després de molts anys tancada, la casa dels meus difunts avis, a Vilardevós. Va decidir tafanejar als armaris, com és lògic. Va rescatar diverses joies. En el repartiment em va correspondre un batí de ratlles, de tacte suavíssim, i una gavardina molt elegant, que després de passar per la tintoreria va quedar com nova. Potser sempre va ser nova. Quan em vaig veure amb aquesta peça posada em vaig confrontar amb el meu avi inevitablement. Ell devia tenir la meva edat avui quan va obtenir la peça. I, no obstant això, semblava que no li hagués passat el temps. Hi va haver una època en què cert fons d’armari era «per a tota la vida». Avui és impossible. Ni la roba ni tu, en general, teniu paciència per aguantar junts gaire temps. O es deteriora o simplement t’avorreixes.

La setmana passada, llegint una novel·la superba, Limones, de Valerie Fritsch, a De Conatus, vaig aturar-me en un passatge que em va fer entendre millor el perfecte estat de conservació de la gavardina del meu avi. «[A Lilly Drach] li resultava aliena la gent que guardava la vaixella bona en vitrines, que la contemplava any rere any darrere dels vidres com si es tractés d’alguna cosa llunyana i exòtica, alguna cosa que calia cuidar i de la qual calia cuidar-se, com si les tasses de porcellana i els vasos de vidre fossin animals en un zoo», deia el passatge. Em vaig sentir part, en llegir-lo, d’una generació no disposada a sacrificar l’ús corrent de les coses només pel desig que durin al darrere d’una vitrina o dins d’un armari. Trobo més plaer a gastar-les que a conservar-les. Però admeto que la comparació amb la generació del meu avi no deixa un guanyador clar.

Subscriu-te per seguir llegint