El Ventijol: algú menteix

La llarga i admirable trajectòria del Centre d’Educació Especial El Ventijol s’ha vist sacsejada aquestes setmanes per les denúncies que uns treballadors han fet vers altres companys per suposats maltractaments a alumnes. El tema és sensible i la bola s’ha anat fent gran.

El 2019 El Ventijol commemorava amb una exposició de 500 fotografies l’existència d’un centre que acull nens i nenes de Blanes i de La Selva amb discapacitats intel·lectuals. Un acte més dels que fa sis anys es van endegar per posar en relleu la feina d’una escola que bolca l’atenció en persones amb necessitats especials. L’edifici actual es va estrenar el 1989, però el projecte s’havia posat en marxa el 1969. Durant els primers anys els alumnes van estar ubicats en diferents centres de la vila. El nou edifici va suposar un pas endavant per la millora de la seva assistència. Com, més tard, ho va ser la inauguració de la piscina que porta el nom d’en Jordi Kemmer: l’estimat i pioner director del centre.

Durant cinquanta-sis anys, majoritàriament, tot el que ha inspirat El Ventijol a la ciutadania ha estat agraïment i admiració. Admiració cap els professionals que hi treballen, quina feina acostuma a ser vocacional, abnegada, difícil i no exempta de riscos físics. Aquesta darrera qüestió comporta que, de tant en tant, els Mossos d’Esquadra els imparteixin cursos d’autodefensa i protecció.

Entre els més de cent alumnes del Ventijol, en algun grup específic, com els que pateixen autisme sever, n’hi ha que tenen, puntualment, comportaments agressius. Ja sigui vers ells mateixos o cap els cuidadors. Ho he pogut constatar personalment, donada la relació que tinc amb alguns: els morats, esgarrapades, feridetes o ferides que em mostraven n’eren testimoni. D’altra banda, un peatge assumit que, a vegades, pot comportar aquest tipus de feina.

Què està passant, doncs, al Ventijol? Que algú s’ha excedit en la contenció i/o l’autoprotecció vers un comportament, potser massa violent per part d’un alumne? Que la percepció dels suposats excessos que algú ha tingut dels seus companys - interessada o no - ha estat esbiaixada? O, en tot cas, impregnada de «bonisme» teòric i d’uns protocols de comportament idíl·lics, que en moments puntuals deuen ser molt difícils de posar en pràctica?

Hi ha moltes coses que criden l’atenció en aquest cas. Com l’absència de queixes per part dels pares. Com que una de les pràctiques denunciades sigui una tècnica que els mateixos Mossos d’Esquadra aconsellen per poder deslliurar-se/protegir-se d’una persona agressiva i que consisteix en flexionar el dit polze i pressionar-lo.

Aquests dies, de manera casual, he parlat amb alguns treballadors i familiars del Ventijol. Tots s’han mostrat perplexos, per no dir incrèduls, davant les denúncies. Tots m’han parlat de l’afecte que reben els nens i joves des del mateix moment que baixen de l’autocar que els trasllada al centre. Tots donen per fet que, en el cas que darrere de tot plegat hi hagi algun fet «violent», s’hagi tractat, només, de defensa o autoprotecció.

L’enrenou ha palesat, com a mínim, un parell de necessitats: d’una banda, la instal·lació de càmeres de vigilància per testimoniar, objectivament!, possibles futurs fets com els denunciats. De l’altra, la creació del que els professionals denominen «el quarto blanc». Un quarto encoixinat i protegit on es puguin aïllar els joves quan hi hagi risc d’agressió. També i sobretot, d’autoagressió i autolesions. n

Subscriu-te per seguir llegint