Una Espanya casposa i rància

El Tribunal Suprem ha inhabilitat el fiscal general de l’Estat. I ho ha fet sense proves, la qual cosa és molt greu. I no només això, quan escric aquest article encara no s’ha redactat la sentència. En qüestió d’hores la justícia ha resolt, quan sempre s’ha caracteritzat per la seva lentitud.

No hi ha massa dubtes: els cinc magistrats conservadors ho tenien decidit des d’abans del judici. Sancionen Álvaro García Ortiz i s’obliden sorprenentment dels problemes amb Hisenda de la parella de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Alberto González Amador.

Ho manifestà Aznar des de la seva fundació fa uns mesos: cal enderrocar el govern de Pedro Sánchez i amb aquest objectiu val tot i des de qualsevol posicionament.

Ara han estat una colla de magistrats de dretes que han jugat obertament a favor de l’oposició parlamentària formada per PP i Vox. La colla de Manuel Marchena no ha entrat a valorar les contradiccions dels membres de l’OCU, ni les declaracions dels periodistes, ni tan sols la manifestació en seu judicial de la mà dreta d’Ayuso, Miguel Ángel Rodríguez. Aquest reconegué que les seves acusacions contra el fiscal general de l’Estat no tenien cap mena de base objectiva i que la seva informació falsa es fonamentava en suposicions.

Tot plegat lamentable. I allò més greu: es perjudica l’estat de dret i es posa en dubte la independència de la justícia. Avui a Madrid contra Pedro Sánchez val tot i no se li perdona una llei d’amnistia que defensà en el seu moment amb vehemència el fiscal García Ortiz.

El tàndem Ayuso-Aznar ha guanyat i ho ha fet al pur estil trumpista: amb mentides i mitges veritats. Fou el mateix advocat de la defensa de la parella de la presidenta de Madrid que reconegué que el seu client havia comès dos delictes i que volia arribar a acords amb la Fiscalia, per tal de rebaixar la pena. Però tot això no importa. Els fils es mouen des de despatxos foscos i el presumpte delinqüent se’n surt perquè te uns padrins molt poderosos.

Això és el que ens espera en un país governat per la coalició formada per PP i Vox. És una llàstima el paperot de Feijóo que avui és esclau del que dicta Aznar des de la FAES. La sentència deixa una lliçó: Ayuso i el seu entorn no es toquen i la lideressa madrilenya serà cridada tard o d’hora a conduir les regnes del Reino de España.

I tot això succeeix quan el CIS ha ofert una dada molt preocupant: el 25% dels joves entre 18 i 24 anys creuen que el sistema democràtic és igual o pitjor que la dictadura franquista.

Tot allò que els tres traïdors de la pàtria -Suárez, Carrillo i Gutiérrez Mellado- protagonitzaren fa gairebé cinquanta anys se’n va en orris. En aquest sentit aconsello veure la sèrie de Movistar+ que es basa en el llibre de Cercas, Anatomía de un instante. Són uns moments en què val la pena recordar els mesos anteriors al 23-F, quan els jutges, els militars, la majoria de periodistes, els partits polítics i tots els poders fàctics demanaven el cap d’Adolfo Suárez. Una de les persones que més havia treballat per tornar Espanya a la democràcia era el gran enemic de tothom.

No fou fàcil desfer-se d’una dictadura, per tal d’assolir un estat plural que respectés les ideologies, les religions, les minories o la forma de ser de cadascun dels ciutadans. Però molta gent que avui no sap què significà el franquisme ni el va viure desitja tornar a temps passats. Vol tornar a aquella Espanya casposa i rància de la televisió en blanc i negre, de la censura, dels primers divendres de mes, de la manca de llibertats i de la supressió de les autonomies. O es fa un front comú o l’episodi viscut en el Tribunal Suprem serà l’inici d’un munt d’interrogants sense resposta.

Subscriu-te per seguir llegint