La dansa de Xiva

Llegeixo amb preocupació un estudi que ens avisa que l’univers podria haver passat l’equador de l’existència, fatigat en el camí de l’infinit s’hauria pres un respir, i la pregunta és, es comportarà com una goma elàstica que l’estires i l’estires fins a un punt que no la pots estirar més i d’intentar-ho te s’escapa de les mans i torna  bruscament al punt d’origen? No patiu, la senectut de l’univers  pot durar milions i milions d’anys, un pobre consol perquè a pesar que ningú de nosaltres en serà testimoni, l’univers deixaria de ser  infinit, i un univers no infinit no seria un univers etern, i si no fos etern voldria dir que seria com els humans, mortal, i mira que pensar que l’univers podria escapar-se d’una llei que ningú ha posat en dubte, que tot el que apareix desapareix, tant confiàvem en el que consideràvem la casa de tots i que en moments d’aflicció, dalt al terrat o estirats en un prat, dirigíem la mirada a un firmament pigallat d’estrelles, unes vives i altres mortes, i en l’entrellaçament de vida i mort –el pas de la vida a la mort i de la mort a la vida desapareixien– experimentàvem una epifania que ens feia estirar el braç per arreplegar un grapat d’estrelles que guardàvem com cuques de llum a l’interior de la mà, però si aquells estudis són certs, què li espera a la humanitat?, ens havíem promès que una vegada el nostre cos abonés la terra que ens ha vist néixer, els nostres àtoms invisibles poblaríem un paratge d’una galàxia amb companyia de tots els nostres estimats, també ens havien adoctrinat que el nostre cervell es comporta com una ràdio que sintonitza la veu sapiencial d’una emissora, l’emissora de la veritat, que emet des d’un punt llunyà per a tot l’univers, tant ens ho crèiem que passarem per alt la divinitat hindú Xiva que representa amb la seva dansa el cicle de destrucció i renovació de l’univers, una dansa que ens diu que res dura, el que avui és notícia demà no ho és, que les alegries i les penes duren poc, han de deixar passar a noves penes i alegries i a noves notícies, però també que no existeix cap emissora de la veritat, en el seu hi ha un silenci còsmic, silenci que també s’acabarà apagant.

Un cervell sense una veu sapiencial que li indiqui el camí no és de fiar, donem una importància immerescuda a una massa d’aparença gelatinosa –qui no ha menjat de petit cervellets de xai arrebossats!– perquè ens pensem que mai de la vida ens enganyarà, però el cervell el que vol de nosaltres és que no prenguem mal, que tirem endavant, que durant molts anys puguem escampar els nostres gens, tanmateix, no es pot negar que aquest nostre cervell és un òrgan fabulós, la seva creativitat i capacitat de crear fantasies no té límits, és el nostre cervell, és el que ens fa humans, ens fa riure, plorar, odiar, envejar, estimar o matar, un cervell que ens embriaga de felicitat o de fúria gràcies a la dansa dels neurotransmissors, responsable de paranoies i teories de la conspiració, i per allà on mira descobreix rojos, comunistes, feixistes, masclistes, racistes, i també en Franco ressuscitat, etc., amb la paradoxa que si tothom ho és ningú ho és, i que per allò de, pensa malament i l’encertaràs, es pot donar en el clau ocasionalment, com el rellotge espatllat que marca l’hora dos cops al dia. No es pot negar que una resposta ràpida, quasi inconscient, davant un perill ens pot salvar la vida, que una resposta àgil en una confrontació dialèctica ens pot ser d’utilitat, però la majoria de les vegades les decisions o les respostes demanen que es deixin refredar, pensar i després parlar o escriure, només hem de treure el nas a X, una taverna plena de cervells esvalotats.

Subscriu-te per seguir llegint