Enguany, la gran collita d’olives

El mes d’agost el senyor Narcís va manifestar-me la seva sorpresa perquè les oliveres s’havien posat a fer olives com beneites, com mai. Era meravellós veure els arbres tan carregats amb les branques inclinades pel sobrepès. Ens hi tornàrem a passejar a l’octubre, dies abans de començar a arreplegar-les i moltes més olives que fulles.

Li vaig preguntar a Josep Pla quin era el seu arbre preferit, sense pensar-s’ho gens va respondre l’olivera, li vaig dir que el faig alt, amb el verd tendral de la primavera és més bonic, però em va respondre que el faig hauria de ser més estable, menys canviant; el voldria de fulla duradora com l’olivera noble i majestuosa.

Encara no s’ha determinat la procedència de l’olivera, però es creu que deriva de la vora del Mediterrani, entre Síria i Grècia, i el cultiu s’inicià en aquests litorals fa més de sis mil anys. L’oliva s’utilitzà per a fins alimentaris, medicinals i en les cerimònies religioses.

Hi ha una creença entre els que pleguen olives i les porten al trull, que any bo va seguit inevitablement per un any dolent que castiga les velles oliveres de tronc recaragolat, diria turmentat pel pas dels anys, però la fatalitat no afecta les noves, que les planten curades i són molt productives. He après dels olivaters una dita que s’agermana a aquella altra tan coneguda que afirma: «No diguis blat si no és al sac», «No diguis oliva que no sigui collida».

Encara ara el conreu de l’olivera, en gran part, continua sent de secà, tot i que gradualment s’ha introduït el regadiu. L’inici de la recol·lecció de les olives sol ser des de mitjan octubre o començament de novembre, segons el vent i les temperatures, se sol allargar fins al gener i, en anys d’esplets, fins a l’inici del febrer.

L’oliva per ser conservada en sal, no per fer oli, convé que abans d’iniciar la collita plogui a bastament i el terra hagi assolit una bona saó, així, l’oliva presenta l’aspecte turgent, verd i brillant desitjables per a la seva venda com a producte de taula.

A casa teníem alguns horts, una vinya i un prat amb pomes i oliveres; el mes de gener, amb el fred que glaça la cua dels gossos, em tocava despenjar les olives i les mans em quedaven balbes i esgarrinxades. Sempre necessitava uns dies per refer-me. Jo era un nen que es va alegrar del gran fred del 1956, que portà els gironins a tastar una temperatura de -10ºC i el Turó de l’Home arribà a -19,9ºC. Va matar les oliveres i les varen tallar enfadats; per fi se m’havia acabat el suplici. Ara es creu que es va cometre un error per precipitació i que les oliveres tenien vida interior. Els pares no em van obligar més a collir aquelles olives que portàvem al trull i, a canvi, ens donaven garrafes d’oli i també es van acabar les incomestibles olives que el pare salava.

Encara la paraula munyir es conserva en algun indret; són pocs els que fan servir aquesta tècnica manual tant antiga com matussera que consisteix a passar la mà per la branca carregada i escórrer-la, talment com es fa amb la roba mullada.

No és el mateix collir olives de l’arbre (munyir), que arreplegar-les de terra (collir). Munyir és agafar les olives directament de les branques, col·locant les mans cap amunt, com si es tractés de munyir una vaca, i arrossegant-les de dins cap a fora; les olives cauen a les taleques i senalles, que es buiden a les canastres.

Collir és l’acció de recollir totes les olives de terra, les de dins la solada i la dels costats. Antigament, es feien dues o tres passades a l’any; es recollien amb cistells les que havia tombat el vent, posant-les dins sacs per transportar-les fins a les cases. Habitualment les dones plegaven les olives, mentre els homes, amb una canya, acabaven de tirar-les a terra. Recordo d’haver-ho vist perquè els turons que encerclen el poble estaven arbrats d’oliveres. Ara aquests mètodes de recollida tan costosos estan sortosament superats.   

Darrerament, a més de les xarxes i la mecanització dels camps, s’han anat introduint altres mètodes, com la vibració o el pentinat de l’olivera. Aquest sistema es pot aplicar a l’arbre i consisteix en un vibrador potent, enganxant un tractor que agafa el tronc de l’arbre i el sacseja durant uns minuts, o bé ho fa branca per branca.

El pentinat sol ser el mètode modern més utilitzat, tret que el tractor no pugui arribar a les oliveres en una orografia impossible. El pentinat es pot fer amb una màquina connectada a una bateria, penjada a l’esquena d’un olivater, amb un braç llarg, que acaba en una pinta metàl·lica que es mou clenxinant les branques de l’interior a l’exterior i cauen les olives dins les xarxes esteses a terra.

He après a valorar l’oli en aquests últims anys que visc al Baix Empordà entre boscos de pomeres i d’oliveres i gent admirable i experta que han atresorat antic saber i de les quals aprenc coses noves meravelloses.

Subscriu-te per seguir llegint