El franquisme persistent

Han passat cinquanta anys de la mort de Franco i el relat de la «modèlica transició a la democràcia» fa aigües per tot arreu. Aquell rei providencial que portà la democràcia, passeja la seva decrepitud física i moral, del Golf Pèrsic a Sanxenxo. És cert que encara s’intenta mantenir el relat, com en la sèrie televisiva sobre el 23F inspirada per un novel·lista lògicament, perquè als historiadors en han estat vedades les fonts primàries dels fets, encara catalogades com a secrets oficials.

Avui, el franquisme latent en altes instàncies de l’estat esdevé, mai tan ben dit, jutge i part. Anem a les arrels ara fa cinquanta anys. La sobtada conversió a la democràcia dels que havien, fins al darrer alè del dictador, estat part clau de l’edifici franquista, s’explica per dos grans motius: la continuïtat del sistema no permetia el control social i polític davant una oposició antifranquista cada cop més forta. Del 1975 al 1977 el nombre de vagues fou el més gran de tota Europa. I l’acumulació de capital necessitava la llibertat de moviments, d’aquest i de mercaderies, que solament era possible amb la integració a la Comunitat Europea. El peatge era un sistema homologable amb la resta de l’Europa occidental.

La transició, doncs, fou el punt de trobada entre el règim i l’oposició, fruit més de les mancances d’ambdós, que d’una planificació acurada. Les dificultats de l’oposició d’encapçalar el procés democràtic es van manifestar en les primeres eleccions preparades perquè guanyessin, sí o sí, els anomenats reformistes del franquisme. Així va passar. Amb dues excepcions, Catalunya i el País Basc. Els canvis, però, encara semblaven possibles, malgrat una Constitució pensada per a blindar la monarquia, la unitat d’Espanya i el sistema econòmic heretat. Però aquest somni queda trencat amb el cop d’estat de 1981, que malgrat perdre, va guanyar. Cap reforma més, alguna contrareforma i la supeditació de l’alternativa, el PSOE, al vell-nou sistema.

Tancada amb pany i forrellat qualsevol referència als crims del franquisme, a la seva corrupció institucional. Oblit, vestit d’una reconciliació sense memòria, rebuig a qualsevol referència a «la guerra del abuelo». Impunitat per als botxins que, amb el pas dels anys moriren, com Franco, al llit. Captiu i desarmat l’antifranquisme, es produí el «desencanto» que va permetre anys i panys d’estabilitat al nou règim borbònic i el torn entre els dos grans partits, PP i PSOE, sense massa daltabaixos.

Els darrers quinze anys, però ha saltat pels aires aquesta tranquil·litat, econòmica i política, i de nou el que estava mal enterrat ha anat aflorant. I els hereus dels que per interès passaren de la dictadura a la democràcia, ara no farien cap escarafall, si no els serveix com ells volen, a cercar de nou un sistema autoritari.

Subscriu-te per seguir llegint