La justícia és cara, lenta, dolenta i polititzada

En una ocasió, un jutge d’instrucció em va dir en una entrevista que la justícia espanyola era cara, lenta i dolenta. No feia gaire temps que havien condemnat Pedro Pacheco, alcalde de Jerez de la Frontera, a 6 anys i un dia d’inhabilitació i a dos mesos d’arrest per desacatament per haver manifestat que «la justicia es un cachondeo».

Recordo que vaig fer repetir la frase al jutge, fent-li notar que era una crítica molt dura al funcionament del sistema judicial espanyol. Però ell em va respondre que, lamentablement, era així i que això anava contra els drets dels ciutadans a tenir una administració de justícia eficaç. Naturalment, davant d’una afirmació tan contundent, vaig titular l’entrevista amb aquella frase.

Han passat els anys i la justícia continua patint els mateixos mals, tot i que hi ha funcionaris de l’Administració que s’esforcen per fer canviar les coses. Tothom sap que acudir a la Justícia és car, tret dels casos que es poden acollir a la Justícia Gratuïta. Per constatar que és lenta, només cal observar els terminis que s’estableixen per a la instrucció dels casos i l’assenyalament dels judicis. I, finalment, per comprovar que és dolenta, ens podem fixar en mesures cautelars desproporcionades, com les de privació provisional de llibertat a persones que finalment han estat absoltes, com és el cas de l’expresident del Barça, Sandro Rosell, o del seu soci, Joan Basolí, per posar només dos exemples.

Actualment, podríem afegir un altre adjectiu a la justícia: polititzada. Sobretot en els seus organismes superiors. Els casos del fiscal general de l’Estat i el judici del cas Pujol ho corroboren.

En el primer cas, el Tribunal Suprem ha fet públic un veredicte sense sentència, un fet poc habitual en els judicis sense jurat, com és el cas. Quan hi ha jurat popular, el veredicte es fa públic abans de la redacció de la sentència; però quan el tribunal és de jutges professionals, normalment s’emet una sentència com a resolució única i final, ja que la funció de declarar els fets provats i la d’aplicar la llei recauen en el mateix òrgan. El veredicte fet públic sobre el judici al fiscal general de l’Estat per revelació de secrets oficials ha provocat inseguretat jurídica, atès que les parts no el poden recórrer ni valorar-lo adequadament sense conèixer l’argumentació jurídica que el sustenta. No hi ha gaires dubtes que aquest veredicte «exprés» forma part de la lluita entre el govern central i una part de la cúpula de la judicatura, que no ha acceptat que la llei d’amnistia els esmenés la plana en la sentència pel Procés. I que la justícia està polititzada ho demostra el fet que els cinc membres conservadors del Tribunal han votat a favor de la condemna del Fiscal General, mentre que les dues magistrades progressistes hi han votat en contra i han anunciat dos vots particulars discrepants. Si no fos una causa política, no hi hauria aquesta divisió tan clara entre conservadors i progressistes.

I, en el cas Pujol, es pot parlar igualment de politització i de decisions judicials que fan envermellir els especialistes en dret. Diversos metges asseguren que el president Pujol, de 95 anys, té problemes cognitius que fan impossible que es pugui defensar, i en aquest diagnòstic hi coincideixen dos forenses. Però, així i tot, com que el president vol defensar-se malgrat l’opinió dels metges, el president del Tribunal, José Ricardo de Prada, va considerar que, de moment, Pujol ha de continuar en el judici. És a dir, que, contravenint els informes mèdics, el manté com a acusat en un judici que ha començat dotze anys després que s’obrissin les primeres diligències; una altra prova de la seva lentitud.

Potser als magistrats del Suprem i de l’Audiència Nacional no els preocupa el biaix polític que ha pres la judicatura espanyola, però entre la politització, el cost dels procediments, la seva lentitud i la seva baixa qualitat, costa de mantenir la fe en una justícia que hauria de ser imparcial i objectiva.

Subscriu-te per seguir llegint