Una estàtua per a la senyora Caballé

Les associacions d’alguns barris de Barcelona han dit que no volen una estàtua de Montserrat Caballé i Freddie Mercury commemorant l’èxit dels Jocs perquè consideren que la senyora Caballé no és un exemple en tant que fou condemnada per tenir la residència fiscal a Andorra. Aquests barris són Fort Pienc, el Clot, Poblenou i Sagrada Família. Alguns d’aquests noms he hagut de mirar-los dues vegades perquè tot i que fa 50 anys que visc a Barcelona no els havia sentit mai anomenar. Fort Pienc.

Voldria saber què han fet aquestes associacions de veïns per Barcelona. Voldria saber quina riquesa espiritual, moral o econòmica ens han aportat. Voldria saber quina transformació de la ciutat han procurat amb el seu esforç, la seva qualitat o el seu talent. Voldria saber de què viuen aquesta gent. Voldria saber de què es pensen que viuen aquesta gent, i com creuen que els barris rics podem pagar els molts diners que ens costa que ells tinguin les seves infraestructures, els seus gronxadors i els seus col·legis. M’agradaria que aquesta gent, que aquestes associacions, em diguessin de quina manera creuen ells que són o poden ser un exemple per als seus fills. M’agradaria saber quin exemple concret donen als seus fills.

M’agradaria saber si no troben prou inspirador que una nena de la pobresa més absoluta es dediqués a estudiar música passant gana i fred, amb tot el seu esforç i des de la misèria més profunda. M’agradaria saber si no els sembla prou admirable que ella sola contra el món arribés a sortir-se’n i fos estimada i venerada arreu, i en un àmbit tan exigent que sovint sembla crueltat i moltes vegades directament ho és.

Aquests veïns, aquestes associacions, Fort Pienc, m’agradaria que em diguessin si creuen que tota una vida dedicada a treballar, i a excel·lir en la seva feina, no és un model per als seus fills. M’agradaria que em portessin els seus fills, els representants d’aquestes associacions, i poguéssim veure què els han explicat, i que poguéssim veure com els han educat, i que tots plegats poguéssim meravellar-nos sabent quin model de superació millor que el de Montserrat Caballé els han proposat per animar-los a créixer. I sobretot, piencs, m’agradaria veure el resultat. M’agradaria veure on han arribat els vostres fills, m’agradaria veure com s’ha materialitzat l’educació d’aquests pares que creieu que Montserrat Caballé no és un exemple de ciutadania, ni de civisme, ni de compromís amb la feina o amb la seva comunitat. M’agradaria veure què n’heu fet, del temps i de l’espai que us ha estat concedit, vosaltres que us atreviu a jutjar amb aquesta severitat una de les artistes més importants que ha tingut Barcelona i que més projecció internacional ens ha donat.

Tots intentem pagar els mínims impostos possibles. Per això tenim assessors fiscals, per això busquem maneres d’organitzar-nos per rebaixar la pressió. No hi ha ningú que vulgui pagar més impostos i tothom en vol pagar menys. I és normal. Per descomptat que sabem que són necessaris però cadascú intenta buscar maneres, proporcionals a la seva economia, de sortir-ne per menys. La senyora Caballé va buscar les seves maneres. Hisenda no va estar-hi d’acord, i va ser condemnada a pagar una multa, que naturalment va pagar.

He mirat amb una mica de deteniment a què es dediquen els veïns d’aquests barris i he vist que en tots ells la primera o la segona força és sempre Podem. Jo no sé si aquests veïns en la seva arrogància infinita, als cims de la seva superioritat moral, saben que el partit que voten i que queda primer o segon a llurs barris, és un partit que s’ha finançat amb tiranies com les de l’Iran o Veneçuela. Jo no sé si saben que aquests diners venen del narcotràfic i del terrorisme jihadista. Si no ho saben haurien de saber-ho, perquè una persona adulta ha de procurar fer el ridícul per motius més sofisticats i no tan elementals. I si ho saben, haurien d’ajustar les seves lliçons al seu gran cinisme i a la seva mediocritat. Si tots ells, en llurs respectives disciplines, haguessin destacat com Montserrat Caballé en la seva, Barcelona seria la primera ciutat del planeta i probablement no caldria que ningú marxés a Andorra perquè ens podríem permetre una redistribució de la riquesa molt més raonable -entre persones de profit-, i no tan exageradament caritativa com la que de fet ens cal per péixer tants enzes i tants babaus. En canvi, si Montserrat Caballé hagués estat com ells, Barcelona no seria avui el que és ni ells podrien viure tan bé com viuen perquè nosaltres no seríem prou rics per pagar-los la festa.

Tots volem pagar menys impostos però no tots som capaços d’aportar a la societat, i concretament a la ciutat de Barcelona, el que la senyora Caballé ens va donar amb el seu art extraordinari. Dit d’una altra manera: tots tenim defectes, tots vivim vides d’imperfecció, però no tots tenim les virtuts i la llum que tenen els que han estat fets a mà per Déu. I encara més important, i més valuós: no tots tenim el valor i la força que calen per aprofitar els dons que ens han estat concedits quan les circumstàncies familiars que ens toquen són tan dures que sepulten la Gràcia i amb prou feines es pot veure.

Hi ha una pobresa que per extrema que sigui, se supera, com va ser el cas de la senyora Caballé. Hi ha una alegria de viure que per molt que la subvencionem sempre és sorda, i sempre es menysprea, com és el cas, i des de fa molt de temps, de les associacions de veïns de Barcelona. Negar-li una estàtua a Montserrat Caballé és un greu mancament a la ciutat i una ofensa a la família de l’artista, però sobretot és condemnar els teus fills a l’odi tercermundista contra les persones i els afanys que valen la pena. Negar-li una estàtua a Montserrat Caballé pels seus problemes amb Hisenda és viure en la petitor, sota la molsa del pessebre, ben arran del suro pienc, inadvertit del Naixement. n

Subscriu-te per seguir llegint