Un cafè amb llet ben calent

Es diu Lotfi. M’ho explica el segon dia que li porto un cafè amb llet ben calent, després de preguntar-me, en un castellà una mica precari, si soc italiana. «No, catalana», li contesto. No sé per què no li pregunto d’on és ell. Fa dies que el veig, instal·lat en un dels mal anomenats bancs que hi ha a la plaça del Vi. Dic mal anomenats, perquè no responen a la definició de banc. Segons el diccionari.cat, un banc és un seient estret i llarg, generalment de fusta, amb respatller o sense, on caben algunes persones. El «banc» on està en Lofti és un clar exemple d’això que s’anomena arquitectura hostil o antipersona: elements urbans pensats perquè les persones sense sostre no s’hi puguin instal·lar.

En els mitjos bancs que hi ha a la plaça del Vi és impossible que algú s’hi pugui estirar. Però a en Lofti això no li ha impedit fer d’un d’ells el seu refugi temporal. Durant diversos dies, l’he vist allà, assegut i tapat de cap a peus amb mantes. No sé per què ha escollit aquest lloc tan incòmode: potser perquè està sota les voltes, una mica arrecerat de la fred i de la pluja. El veig quan arribo a treballar al matí, el veig quan marxo, sigui l’hora que sigui. Dimecres de la setmana passada, quan la fred es va començar a intensificar, vaig baixar-li un cafè amb llet ben calent, que li vaig allargar amb un gest ràpid i un somriure breu, tan avergonyida per no poder fer res més per ell que, quan el va agafar, vaig fer mitja volta i me’n vaig anar, quasi sense esperar a sentir com em donava les gràcies.

L’endemà hi vaig tornar: va ser el dia que em va dir el seu nom i em va preguntar si era italiana. Va tornar a agrair-me el gest mentre envoltava el got calent amb les seves mans, i em vaig adonar –he de confessar que una mica sorpresa, per culpa d’aquests prejudicis que tots tenim– que les tenia netes, i que també tenia ben net el seu espai.

Quan el divendres em va veure venir, va somriure i em va rebre amb un alegre «mi amiga ha vuelto!». Li vaig dir que havia de buscar un lloc on anar, que durant el cap de setmana havia de fer més fred encara i que no volia trobar-lo el dilluns congelat. Va respondre’m que a la Sopa no tenien lloc, i que havia preguntat a persones si el podien deixar dormir en un garatge, però que ningú l’havia pogut ajudar. «Pero aquí estoy bien», em va voler tranquil·litzar, i em va tornar a agrair –aquesta vegada posant-se la mà al pit– el cafè amb llet ben calent. Me’n vaig anar amb el cor encongit. Quan vaig sortir de treballar, seguia assegut al mig banc: el sol li tocava a la cara i tenia un entrepà a les mans.

Dilluns al matí, quan arribo a la plaça del Vi, en Lotfi no hi és. Ni ell, ni les mantes. El seu banc està ben buit, com si mai no hagués estat el refugi d’una persona sense sostre. Pregunto a un parell de persones si saben on ha anat, però ningú me’n sap dir res. Quan surto de treballar, em fixo que al Pont de Pedra hi han instal·lat una exposició de Càritas Jove que denuncia les situacions de sensellarisme i n’exposa la seva complexitat. No em trec en Lotfi del cap. Espero que estigui bé.

Subscriu-te per seguir llegint