Les tortures a en Pujol i a mi mateix

A part d’enfonsar Banca Catalana, l’únic acte heroic en la vida de Jordi Pujol va ser llançar uns pamflets al Palau de la Música. Ja sé que és molt més del que han fet tots els seus successors junts, amb el Vivales i Presidentorra al capdavant, però tampoc és que l’home fos un maqui lluitant contra el franquisme, facin el favor de detenir la construcció d’estàtues de bronze en el seu honor. La burgesia catalana és més de tirar el pamflet i amagar la mà que de tirar-se a la muntanya, i Pujol és fill -i net- d’aquesta burgesia. Els pamflets no van acabar amb el franquisme, però van aconseguir una cosa millor: li van valer a Pujol per a ser detingut, cosa que és sempre una medalla -tant li fa el motiu, va haver-hi empresaris detinguts per desfalc durant el franquisme que s’han servit d’aquests antecedents per a ser considerats represaliats, amb tot el que això vesteix-, i per a poder pregonar que va ser torturat per la policia. Suposo que li van donar un mastegot a comissaria, que és el que es feia llavors amb els fills de bona família, i suposo també que el seu pare n’hi va fotre després un altre, per estar fent l’imbècil en lloc de dedicar-se a guanyar diners, com Déu mana, per més que per a la història només compti com a tortura la bufetada policial i no la paternal.

Com a homenatge a aquella bufetada, vull dir a aquelles tortures, que li va propinar el franquisme, els mitjans han decidit torturar-nos a tots nosaltres amb les seves lacrimògenes cròniques sobre el judici al patriarca dels Pujol, posant l’accent en la seva provecta edat, en les seves minvades facultats mentals -les quals, de ser certes, el converteixen en candidat ideal per a liderar un nou procés- i en els maltractaments que va rebre a comissaria. No negaré que una guantada sigui tortura, però estarem d’acord que hi ha una distància considerable entre una bufetada i una picana connectada als collons, com reconeixeria fins i tot el mateix Pujol si hagués tastat tots dos sistemes i no només un.

Fa anys, a Eivissa, vaig ser detingut en una batuda juntament amb un munt de gent, entre ells turistes estrangers. Sense cap explicació, ens van portar a comissaria i, mentre hi érem asseguts, un dels turistes va preguntar a un agent per què ens havien arrestat. L’agent, que no tindria el do de parlar llengües estrangeres, va respondre fotent-li una tortura amb la mà oberta a la cara, que encara ressona al meu cap. No va insistir el turista en les seves disquisicions, segons sembla es va donar per ben informat. Qui sap, potser és avui un expresident d’alguna regió europea que assegura davant la premsa que va ser torturat per la policia espanyola. Han passat els anys i continuo sense saber per què vam ser arrestats -ens van deixar anar de bon matí, o a l’alba, que diria l’Aute-, em vaig donar per informat amb la resposta que va rebre el meu col·lega de captivitat.

Quan estudiava als Maristes, hi havia professors que ens torturaven de la mateixa manera que a Pujol i que al turista. Aleshores jo desconeixia que m’estaven torturant, així que posava la galta pensant que només anaven a fotre’m una bufetada. O un parell. O més, perquè la tradició era posar-nos tots en fila, amb el dictat corregit a la mà, i rebre una tortura per cada falta d’ortografia. Si almenys haguéssim sabut que ens estaven torturant, avui tindríem dret a una indemnització o, millor encara, a sortir a la tele. Més endavant vaig rebre tortures en sortir de nit, per part de senyoretes que així em mostraven el seu desacord amb les meves mostres d’afecte. Ni tan sols llavors vaig tenir coneixement que estava sent sotmès a vexacions contràries a la Convenció de Ginebra i a la Declaració Universal dels Drets Humans.

Amb el temps, em vaig rescabalar, i vaig passar de torturat a torturador. Quan vaig ser pare, més d’una vegada vaig torturar els meus fills. Pel seu bé, per descomptat, i sempre per una bona causa. Va ser en tot cas tortura lleu, ni comparació amb la que vaig viure de prop a Eivissa, ni tan sols amb la que vaig patir per escriure «retahíla» sense hac, però tortura al cap i a la fi, qui sap si el mateix Pujol no la va patir per una falta ortogràfica al pamflet. Si una guantada a Barcelona és tanta tortura com un simulacre d’ofec a Guantánamo, no distingirem graus de tortura segons la intensitat de la galtada. O és tortura o no ho és.

Subscriu-te per seguir llegint