Viure el franquisme

Tenia 32 anys quan Franco va morir, vaig viure part de la meva vida sota el franquisme. Ara que sembla que els joves vulguin blanquejar-lo faré servir les meves vivències per analitzar-lo. 

Una característica del franquisme va ser dividir la societat en vencedors, amb tots els drets, i vençuts, sense cap dret. A Sant Feliu de Guíxols m’explicaren que una família de republicans quan va tornar de l’exili, havia d’aguantar que uns «vencedors» veïns de tota la vida, estenguessin els seus llençols sense poder dir res, una demostració de com la «victòria» havia arribat als pobles. Als 15 anys vaig anar a Girona a estudiar Preuniversitari i el professor Santiago Sobrequés, que ens va acompanyar a un viatge per Castella, ens va portar al Valle de los Caídos i ens va explicar la veritable història d’aquell monument. A Sant Feliu s’explicava que uns 20 anys després d’acabada la guerra, arribà un home a qui havien declarat mort que havia estat en aquell camp de presoners, ningú havia tingut notícies seves en tots aquells anys. Coneixem les morts i empresonament de persones del bàndol vençut, els vencedors van imposar la seva llei fins al més mínim detall.

Una segona característica van ser els carrils marcats per on s’havia de circular si no volies ser castigat. Hi havia el carril de les dones que estaven sotmeses al marit, necessitaven el permís marital per a tot, i el carril ideològic. Dos exemples de la meva joventut. Un estiu, crec que el 1958, un grup d’amics vam crear els Amics de la sardana a Sant Feliu de Guíxols i vam conèixer la censura, havíem de portar el programa perquè el revisessin i tatxessin les sardanes prohibides, hi havia sardanes prohibides, no sols el català. Essent universitari una colla d’amics volíem fer actes culturals a Sant Feliu. Vam crear Fòrum cultural i vam omplir d’actes culturals els estius de Sant Feliu i vam descobrir que la cultura tampoc era de grat al franquisme. Havíem de demanar permís al secretari del Movimiento a Sant Feliu i, un cop concedit, enviar-ho al Govern Civil que ens havia d’autoritzar i si no responia no ens deixaven fer l’acte. En un cas vam invitar a Mn. Dalmau per comentar la Pacem in Terris, l’encíclica de Joan XXIII i com que va donar una visió progressista, els franquistes locals van organitzar una conferència del padre Venancio Marcos, capellà castrense que tenia un programa d’adoctrinament a la ràdio, que ens va dir que havíem d’escoltar i aprendre la doctrina i quan un es va atrevir a dir que la joventut volíem poder implementar les nostres idees va dir-nos que si preteníem destruir el que ells havien construït, ell agafaria la metralleta i ens afusellaria.

Un alumne del meu curs es va quedar una nit amagat a la universitat i va escriure la paraula «Llibertat» en una paret. El van arrestar i no el vam tornar a veure fins 3 o 4 anys després, l’havien enviat a presó i després a fer la mili al Sàhara sense permisos. Vaig conèixer moltes persones empresonades per haver defensat idees que no complien els cànons establerts. Quan a la universitat els estudiants vam crear el Sindicat Democràtic d’Estudiants i ho vam presentar en públic en un acte que es va fer als Caputxins de Sarrià (conegut com la Caputxinada) on van participar professors i intel·lectuals, els vencedors van empresonar els delegats de Facultat, van expulsar els professors participants (entre ells el meu estimat Ernest Lluch) i castigar alguns estudiants. A mi em van caure 3 anys sense poder-me matricular a cap universitat d’Espanya, la retirada del passaport i la pèrdua de la beca que m’havia permès anar a la Universitat.

Aquests dies hem sentit anàlisis que, encertadament, divideixen el franquisme bàsicament en tres períodes. Un primer fins al 1945 quan els feixistes, aliats de Franco, perden la guerra mundial, període marcat per la repressió sense restriccions, tot defensor de la República o es va exiliar o va patir repressió (mort, presó o marginació), un segon va ser els anys que van transcórrer des de 1945 fins que amb la visita d’Eisenhower, EUA donà carta d’identitat a Franco, uns anys d’aïllament i equilibris per resistir i finalment l’època dels tecnòcrates de l’Opus, del pla de desenvolupament en què creix la classe mitjana i les ànsies de llibertat. El final de Franco va coincidir amb experiències de llibertat i la sortida a la llum de partits polítics i sindicats «tolerats». Jo mateix vaig participar en les escoles d’estiu organitzades per Rosa Sensat i a la fundació del Reagrupament socialista i democràtic el 1974, encapçalat per Pallach i Verde Aldea. 

La mort de Franco la vam celebrar tots els demòcrates com la fi d’un calvari, d’una època grisa marcada per la dictadura. El camí cap a la llibertat i la democràcia no va ser fàcil però l’impuls democratitzador va ser prou fort per portar-lo a bon port. Alguns ens volen blanquejar el franquisme, avui els he explicat alguns fets viscuts que m’han portat a ser defensor convençut de la llibertat i la democràcia.

Subscriu-te per seguir llegint