Un país molt tensionat

Espanya és un país molt tensionat. Ho és pel mal fer de les cúpules dels tres poders de l’Estat: el legislatiu, l’executiu i el judicial. Aquí no hi ha espai per pensar, reflexionar, valorar, cercar acords i equilibris; només n’hi ha per anar de bronca en bronca i fer-ho, a més a més, de forma sincronitzada. Quan no és un, és l’altre, i quan no són ni l’un ni l’altre, és el tercer. La pell de brau sagna de manera permanent; no hi ha lloc per a la pau cívica. El periodisme que s’hi practica, sensiblement el que es fa a Madrid, hi ajuda molt. L’expansió mediàtica del que es cuina al kilòmetre zero d’Espanya no ajuda a recuperar la calma, l’equanimitat, la flegma, la mesura, la moderació, la prudència i la serenitat; més aviat aviva l’antagonisme radical, la contradicció sistemàtica, la dissidència radical, l’enfrontament verbal i l’hostilitat odiadora. I amb rostre hieràtic culpabilitzen als polítics, com si ells no militessin en un dels dos bàndols, dreta i esquerra, en què han decidit dividir Espanya, sigui per ideari de mitjà, sigui per interès econòmic o sigui perquè, com quan la guerra civil, l’adversari havia de ser exterminat. Vivim en una bèstia en moment reproductiu.

El poder legislatiu, entengui’s Congrés dels Diputats i Senat, ha perdut el senderi en la mesura en què el primer s’ha convertit en un súbdit submís del Govern i la seva presidenta no controla res de res en no disposar de l’auctoritas, una espècie d’autoritat social intangible lligada a la reputació i l’estatus, que va molt més enllà de la potestas o atribucions legals que té en virtut de les lleis. És impresentable que membres del Consell de Ministres ens avancin resolucions que només poden prendre els membres de la Mesa, que per això és el govern de la Cambra. Accelerar, frenar o posar en un calaix iniciatives legislatives o de control del govern seguint instruccions del Poder Executiu i en contra dels tempos marcats en el Reglament no és tant sols una infracció legal sinó una bucaneria, altrament dit pirateria. El Senat es confronta amb el Congrés cada vegada que pot i seguint sempre les instruccions de capitania general del PP, en disposar de la majoria absoluta dels escons, la qual cosa està fent un mal irreversible a un dels cossos d’elit de l’Estat com és el de lletrats de les Corts, que s’ha trencat en dos. Els xocs institucionals no són bons per a ningú i la democràcia se’n ressent. La conseqüència sociològica és una creixent desinstitucionalització: el parlament perd el seu monopoli com a espai de legitimació discursiva. És només un node més en un ecosistema comunicatiu caòtic en què la seva veu competeix amb influencers, activistes, mitjans i ciutadans. Això ja no és una democràcia representativa.

El poder executiu, dit comunament Govern, no passa per les millors hores. La coalició d’investidura del president Pedro Sánchez fou el resultat d’una notable irritabilitat del PSOE, Sumar i Podem cap a l’anomenada dreta, essent la cara més visible llavors el PP, guanyador de les eleccions generals, així com també dels grups minoritaris com ara ERC, JxCat, PNB, Coalició Canària i BNG. A Ferraz es pensaven que seria relativament fàcil mantenir aquella majoria absoluta al llarg de tota la legislatura, però en el primer revolt ja van perdre Podem, un grup d’extrema esquerra que per dogmatisme no pot jugar en un sistema polític en el qual no hi creu i a més vol bescanviar per un altre. Tampoc Sumar se sent còmode en una entesa amb el PSOE: sap que el gran sempre fagocita al petit i sap també que per evitar-ho té la necessitat de desmarcar-se periòdicament del mateix. Els socialistes hauran d’estar d’acord que perden temps, energia i vots, per tant credibilitat, per la banda esquerra, i que, al costat de les infidelitats de Sumar i Podem, la resta de socis-no-socis són angelets. Tots els mitjans tradicionals de Madrid, inclosos El País i La Sexta, fa setmanes que estan en «mode eleccions anticipades». Saben que Sánchez es troba atrotinat i que del seu barret serà difícil que en surtin més conills per distreure (i enganyar) al personal. Sense majoria, sagnant pels quatre costats gràcies als seus socis d’investidura, envoltat per casos de corrupció, ignorat per Europa... no pot arribar a l’any 2027. I com més tardi, més degollat es presentarà a repetir responsabilitat.

El poder legislatiu s’ha convertit en un infecciós dins d’un sistema polític que va perdent oli des de fa alguns anys. Tinc per norma respectar les sentències i no fer comentaris polítics a un veredicte basat en l’aplicació de la llei. Però «l’última», la del fiscal general, ha integrat un seguit de fets, facilitats pels mitjans de comunicació, que em fan dir el següent: la politització a la cúpula judicial existeix i provada es troba, mentre que en altres nivells domina la professionalització del jutge que es considera àrbitre i no part. Filtrar a consciència la part dispositiva de la sentència sense tot allò que serveix com a base de la mateixa (fets provats, fonaments jurídics, etc.) i destituir a la magistrada ponent de la mateixa per no estar-hi d’acord és una burla al mateix sistema judicial i al conjunt de la ciutadania. Un servidor té anotat en el seu bloc de notes que si el PP arriba al poder executiu, Manuel Marchena serà ministre. De justícia, clar.

Subscriu-te per seguir llegint