La condemna a Jordi Pujol

Quan Jordi Pujol era president de la Generalitat, alguns dirigents de Convergència de la seva màxima confiança van tenir la pensada d’alertar-lo, per separat, que el seu fill gran podria generar-li alguns, diguem-ne, problemes per la manera en què gestionava els negocis. Pujol feia veure que no sentia o simplement no escoltava, però deixava clar que no volia que li parlessin mai més d’aquell assumpte. Òbviament, el que s’atrevia a proposar aquell debat, si era intel·ligent no tornava a obrir-lo mai més. En la mateixa època que això passava, vaig entrar a treballar a la secció de Comarques de Diari de Girona. Part de la meva feina consistia a buscar aquelles irregularitats que es produïen en ajuntaments de Girona. No era d’estranyar que quan parlaves amb algunes fonts d’informació o ciutadans perjudicats per decisions d’alcaldes o equips de govern, se t’insinués o se t’expliqués obertament que darrere d’això o d’allò hi havia el fill gran de Jordi Pujol. Era difícil saber en aquell moment, anys 1996 i 1997, si aquells rumors eren certs o no.

Però a poc a poc s’anaven sabent coses que passaven. Arribaven dades que continuaven essent difícils de demostrar, però que tenien uns indicis una mica més clars. Dos anys més tard, aquest diari va publicar una sèrie de reportatges on es desgranaven les empreses en els quals estaven implicats la dona del president, Marta Ferrusola, i els fills de la parella. Amb Joan Carles Martí, actual director del diari Levante, d’aquest mateix grup editorial, vam localitzar diversos contractes amb algunes d’aquestes 18 empreses. Vam ser dels pocs mitjans que a finals de la dècada dels 90 del segle passat vam publicar el que era la llavor d’allò que anys més tard se sabria gràcies a la confessió que va fer Jordi Pujol Soley sobre la deixa del seu pare Florenci i els diners que havien estat anys amagats a l’estranger i ocults als ulls d’Hisenda.

El meló el va obrir l’aleshores ja expresident i va ser imparable. Una de les grans incògnites que voleia en aquest assumpte i que no ens desvetllarà el judici que s’està celebrant a l’Audiència Nacional és perquè Pujol va prendre aquella decisió. ¿Per què un home que havia alliçonat tothom, entomava el mea culpa i admetia uns fets sobre els quals ell havia dit desenes de vegades que no es podien produir? La resposta potser només la sap ell o poques persones més. És d’aquelles coses que crec fermament que no n’obtindrem mai tota la veritat. Ell es va posar la soga al coll i va obrir la veda a una investigació que culmina ara en el judici que ha començat aquesta setmana a Madrid.

Aquest no és només un judici a un grup de persones -un expresident, la dona, els fills i diversos empresaris- per uns fets concrets que s’haurà de determinar si són certs o no; és un judici a una família, a una època i a una manera de governar molt peculiar, molt personalista i extraordinàriament individualista. Hi haurà condemna, o no; en cas que n’hi hagi, serà més dura o més tova i d’aquí a uns anys potser haurem oblidat tots la sentència, però el que encara recordarem és el mandat de Jordi Pujol, amb els llums i sobretot les ombres.

Un judici que encara no sabem si l’expresident en quedarà fora o no. De moment, els magistrats han decidit que l’ha d’afrontar i que ho ha de fer des de casa, i serà molt probablement al final, d’aquí a uns quants mesos, quan se sàpiga definitivament si és eximit de responsabilitat penal. Però el judici de veritat, el que determinarà la pena per a l’expresident, va començar un juliol de 2014, el dia de la confessió i la sentència encara no està escrita perquè Pujol ho havia pensat tot per ocupar el lloc a la història que ell creia que li pertocava. Des d’aquell estiu està complint pena, un càstig social, i la sentència definitiva no arribarà fins d’aquí a molts anys en els llibres d’història que encara no estan escrits.

Subscriu-te per seguir llegint