Entrant en un cercle viciós

Aquesta setmana sortia als mitjans la noticia que els restaurants dels polígons industrials es troben amb greus problemes per augmentar el preu dels menús més enllà dels 15 €, fet que impulsa a alguns a ofertar plats del dia a 9 €, és a dir, mig menú. Si, en canvi, sortiu dels polígons i aneu a restaurants on hi van jubilats, el preu en dia feiner és de 18 €.

Els problemes de supervivència dels treballadors a les empreses comença a ser greu: els salaris no poden pujar al ritme que ho ha fet la inflació dels aliments, la retenció per IRPF ha apujat perquè no s’ha deflactat i les cotitzacions socials s’han apujat perquè, aquestes sí, s’han ajustat a la inflació. Això, acompanyat al desastre de l’habitatge, fa que la supervivència d’un treballador sigui molt difícil. De retruc, aquesta dificultat afecta el funcionament de les empreses perquè els treballadors tenen la impressió que en una altra companyia resoldran la situació, i no comparen bé les condicions actuals amb els salaris bruts o no prorratejats que els ofereixen. Per aquesta raó la rotació es dispara i la frustració també, un cop constatat que el canvi laboral no permet tampoc viure amb comoditat. Tot plegat afecta negativament a la productivitat, amb una situació compromesa a Espanya.

L’economia industrial no va bé: el balanç comercial de béns es va enfonsant mes a mes i el mercat interior s’està ensorrant a mesura que la situació avança. El PIB va bé però és una il·lusió per al ciutadà mig que treballa. Al 2024 la balança comercial de béns i serveis va ser positiva amb 70.000 milions i sembla que acabarem l’any 2025 amb 56.000 milions.

He explicat en altres articles que l’objectiu del govern era el de fer créixer l’economia al preu que sigui per poder mantenir el deute. En els últims 4 trimestres el deute de l’estat és de 54.000 milions que, pel seu efecte multiplicador financer, pot aportar una liquiditat (la M2) a l’economia de prop de 150.000 milions, fent-la créixer fins a igualar el PIB, rati M2/PIB que només superen les economies de Japó i Xina.

Amb tant diner al sistema, com es controla el seu efecte sobre la inflació? Es refrena escanyant el poder de compra dels treballadors. Es dedica tot el pressupost i el deute a fer que «la millor política econòmica redueixi la desigualtat», en paraules del president Salvador Illa aquesta setmana. A l’any 2025 es calcula que la diferència entre les cotitzacions socials i la despesa en pensions serà de 66.000 milions. A això cal afegir els subsidis no contributius amb 650 milions, l’Ingrés Mínim Vital (IMV) amb 6.000 milions i les prestacions per atur amb 3.000 milions més. En total el dèficit de despeses socials (el 4,55% del PIB) que s’han de pagar amb el pressupost de l’estat és de més de 76.000 milions, que es financen en part pels ingressos de l’estat i amb 54.000 milions de deute, just el dèficit fiscal de l’estat. Les despeses dels funcionaris de totes els administracions signifiquen un 10,7% del PIB i les pensions i subsidis pugen al 13% del PIB. Grosso modo, el cost no productiu del país és de 380.000 milions, de tal manera que queden només 15.000 milions del pressupost per a inversions i ajudes al sector productiu.

L’error està en pensar que el model es pot mantenir en el temps i a sobre predicar que treballar és un valor negatiu i que no cal esforçar-nos. Donar la volta al criteri implica defensar que el treball és necessari i convenient per al desenvolupament de la persona, introduir el deure del treball per sostenir el benestar social i tenir dret a ajudes, canviar subsidis garantits per treball garantit, evitar que l’atur sigui un pou de gent descarada mentre hi ha milers d’ofertes laborals sense cobrir, aplicar polítiques que afavoreixin complementar la jornada per tenir més ingressos (per exemple, no aplicar IRPF ni cotitzacions socials a les hores extra), rebaixar substancialment les obligacions burocràtiques a les empreses (tenen un nivell absurd), repensar la durada i intermitència de la paternitat a les empreses de menys de 250 treballadors, accelerar l’atenció a les baixes per malaltia, controlar l’absentisme injustificat, afavorir l’augment de l’edat de jubilació amb incentius voluntaris, i contenir l’augment de les pensions i de l’ingrés mínim vital, canviant aquest últim pel ja mencionat concepte de treball garantit. L’objectiu seria que, excepte la gent desvalguda física i mentalment, tothom hagi aportat treball al sistema per tenir dret a cobrar subsidis i ajudes, eliminant de l’equació la gent que busca ser un paràsit i a viure del treball i de l’esforç dels altres.

Enganyar la gent fent veure que es pot viure sense esforç, que no cal ser responsable en la societat, és fer el mateix camí que s’ha fet, i es continua fent, amb l’habitatge: no es poden saltar els conceptes bàsics de les lleis del mercat, ni de l’economia, per qüestions ideològiques, instruments electorals, dirigits a una ciutadania cada vegada més ignorant. Es pot fer trampa obviant el mercat durant anys, però, com més temps passi, més greu serà la patacada. Ara ja no tenim pisos per llogar a base de ser promiscus amb l’ocupació i la situació gairebé és impossible de resoldre. La mateixa cosa ens passarà amb les despeses socials: la quantitat de gent que treballa realment és de 20,79 milions, sobre 42,15 milions en edat de fer-ho, cosa que significa un 49,3%, contra el 62,7% d’Holanda, el 59,6% d’Alemanya o el 55,6% de Portugal. Així serà impossible aguantar el país. Per tenir dret a subsidi s’ha d’haver cotitzat, car les cotitzacions només cobreixen el 77% de la despesa. No és un problema de dretes ni d’esquerres. És un problema de sumes i restes i de no enganyar.

Subscriu-te per seguir llegint