Un home ven un llibre al Pont de Pedra

A Girona hi ha un escriptor que ven un llibre. Sovint ho fa al Pont de Pedra, a peu dret, aturant els transeünts, de manera que els fa cinc cèntims de la seva història com a mamífer perquè precisament el llibre tracta d’això: del recorregut vital de l’escriptor. Es diu Pau Martí Riembau i ha publicat Sagrada Família: Les confessions de Salvador Tixé. Si us el trobeu, no el sortegeu. En tot cas, sortegeu o fugiu de l’estigma dels llibres autoeditats, de l’estigma dels llibres que parlen d’un mateix (com a mínim d’una manera tan descarada) i del dubte que us pugui generar que no tingui la validesa del GRAN sector editorial que ens mereixem. Feu el favor: atureu-vos i deixeu-lo xerrar i després decidiu si us interessa o no. Us explicarà que va presentar el manuscrit a més de cent editorials catalanes, que la immensa majoria el va ignorar i que només dues el van contestar per comunicar-li que no pensaven publicar-lo.

Martí Riembau no s’atreveix a donar una explicació clara de per què creu que va ser aquesta la resposta del sector editorial, i dubta entre el posicionament que pren respecte al conflicte nacional i la incomoditat que pot generar el llibre. Ho va explicar la vegada que va visitar «Els 4 rius», el magazín diari de Girona FM conduït per Saïd Sbai: «Penso que és un llibre arriscat. Quan el vaig tenir a les mans, vaig estar una setmana sense sortir de casa, pensant que o bé seria ridiculitzat o bé la gent empatitzaria amb mi. També crec que pot tenir-hi a veure el fet que no em posicioni políticament, ni a favor de la independència ni en contra», diu. En el fons, però, no és per cap d’aquestes dues raons. D’entrada, no ho és perquè m’atreviria a dir que és la millor obra d’autoficció que he llegit de la remesa d’autors catalans que s’hi ha atrevit de la pandèmia ençà. El llibre és cert que et regira. És d’aquells llibres que et regiren tant que te’l vols acabar de pressa per no passar-te massa estona massa regirat, perquè alhora no pots ajornar-ne la lectura. És una novel·la d’autoficció, confessional, que transita a través d’una prosa de bisturí i que és millor entrar-hi –com gairebé tot– sense saber-ne res. D’altra banda, tampoc no penso que el pensament polític li hagi jugat en contra; el desenvolupa en un dels darrers capítols i és l’únic en què deixa que el lector tregui el cap de l’aigua per agafar una bona alenada d’oxigen. Senzillament cap editorial ha apostat per ell perquè fa anys que han deixat de llegir-se manuscrits d’autors novells si no tenen padrins o no expliquen acudits a la Gran Àgora dels nostres temps, la xarxa social X. No sé si ens hauria de saber greu, a tots plegats; diria que a mi, personalment, tant me fa, tot i que darrerament m’ho he agafat com una mena de croada personal: que el llibre de Martí Riembau funcioni voldria dir que la societat gironina gaudeix d’una mala salut de ferro, i que aquesta mena de foscor espiritual i cultural en la que vivim és passatgera.

De totes maneres, celebro que Martí Riembau, a l’hora de creure-hi, encara hi continuï creient. Una de les poques coses que em va explicar quan vaig parlar amb ell és la quantitat de llibres que ha de vendre cada mes per guanyar-se la vida. És optimista. Diu que ho provarà, que vol dedicar-se a promocionar l’obra almenys un any sencer, sigui al Pont de Pedra o per internet, on podeu llegir gratuïtament el primer capítol.

Subscriu-te per seguir llegint