La confusió com a signe

La normalitat ha esdevingut un bé aspiracional. Una parella estable, una feina fixa, uns pantalons texans sense esquinçades, una hipoteca a vint anys: tot això, avui, constitueix una raresa. La normalitat és ja una forma d’extravagància. I es paga cara. Es diria que hi ha un mercat d’allò que és normal al qual només poden accedir uns quants privilegiats.

Però aquest mateix mercat ens empeny, alhora, a ser originals. Cada dia has d’oferir una versió inèdita de tu mateix: sigues més creatiu, més estrany, més únic. Crea la teva pròpia marca. Converteix-te en la teva marca. Hi ha un negoci entorn de la diferència, encara que la diferència va pel camí de convertir-se en una de les formes més comunes de submissió.

Així que, mentre alguns es tatuen dracs a la llengua per demostrar que són diferents, altres donarien la vida per treballar en una empresa normal i corrent (i en la qual estiguessin mal vistos els tatuatges linguals), amb un sou normal i corrent que els permetés accedir a un habitatge normal i corrent on viure en parella i tenir fills normals i corrents. De vegades, el que és diferent i el que és normal conviuen en el mateix cos igual que un hàmster i un cargol comparteixen un terrari. És clar que no ens atreviríem a dir quin animal és el normal i quin el rar. A mi em semblen més rars els cargols perquè no són mamífers, però entenc que és una qüestió molt subjectiva. Potser l’extraordinari és esmorzar pa amb mantega i el vulgar és penjar-ho a Instagram.

Normalitat i originalitat ja no s’oposen. Són productes de consum que s’adquireixen en el mateix mercat. Ens movem (o ens mouen) entre dos desitjos contradictoris: el de pertànyer (i gaudir per tant de companyia) i el de destacar (i quedar-se sol en conseqüència). En el fracàs s’està més acompanyat que en l’èxit, encara que no sempre, perquè els cantants molt famosos viuen reclosos a casa seva per por de l’assalt dels admiradors. Volem que ningú no ens miri i que tothom ens vegi: la invisibilitat i l’aparador. Tot té el seu preu. El pitjor és que, de vegades, en intentar comprar normalitat, ens venen originalitat i viceversa. La confusió és el nostre signe.

Subscriu-te per seguir llegint