No empenyin, si us plau

El PSOE no passa pel seu millor moment. L’entrada a la presó de Soto del Real de José Luís Ávalos ha estat un autèntic tret a la línia de flotació del partit.

Ell i Santos Cerdan foren secretaris d’organització -movien els fils des de la cuina de Ferraz- i peces fonamentals en la trajectòria de Pedro Sánchez. Amb aquest plom a les ales és molt complicat que les iniciatives del govern com la recent pujada de les pensions als funcionaris públics tinguin incidència en l’opinió dels ciutadans.

I per a més inri l’oposició empeny al govern cap a un cingle que podria ser la convocatòria electoral. La manifestació de proppassat diumenge anava en aquest sentit. El PP no estalvia esforços entre els seus afins als tribunals de justícia, la premsa dretana de Madrid o els empresaris catalans de Foment de Treball per tal de buscar la rendició de Pedro Sánchez que de moment no es rendeix i continua al front del deteriorat vaixell de Ferraz.

Aquest mes de desembre s’enceta el calendari electoral autonòmic. Extremadura serà la primera prova de foc i el PSOE afronta aquest repte sense cap possibilitat d’èxit i amb un candidat que al febrer s’asseurà a la banqueta dels acusats. És molt complicat defensar un projecte de progrés amb un cap de llista investigat i que no fa massa temps abandonà la Diputació de Badajoz, per tal de gaudir d’un escó a l’Assemblea d’Extremadura, tot cercant l’aforament.

No cal oblidar que el PSOE amb el recentment desaparegut Guillermo Fernández Vara guanyà les darreres eleccions autonòmiques, però no pogué governar perquè Vox el defenestrà. Ara en canvi les enquestes situen els socialistes a deu punts de l’actual presidenta, Maria Guardiola. Ningú avui no es pot explicar com en una comunitat com Extremadura, el PSOE no hagi pogut trobar una cara nova allunyada de les acusacions i de la polèmica que implica Gallardo i el germà del president del govern.

I l’any vinent viurem eleccions a Castelló-Lleó, Andalusia i Aragó. En cap d’aquests indrets el PSOE té opcions de guanyar. Hom té la impressió que Sánchez vol deixar passar aquestes conteses per tal de convocar a les urnes a la propera tardor. Pretén afrontar la campanya denunciant els pactes PP-Vox com ha succeït al País Valencià. Els populars han pogut conservar la presidència, però s’han vist obligats a empassar-se tots els gripaus de Vox.

Però la ultradreta avui ja no fa por a un sector important de la població. El seu ascens és constant no només a Espanya, sinó a tot Europa. L’ombra de Trump és allargada. Tot allò que representava el franquisme s’està blanquejant per molts joves que busquen a la desesperada un vot refugi davant certes problemàtiques que els envolta, com el de l’habitatge.

El camí del nacionalisme català cap a l’independentisme provocà l’ascens d’un nacionalisme espanyol que avui representen els Abascal de torn al costat de personatges com Díaz-Ayuso o Cayetana Alvarez de Toledo, que són especialistes de l’insult i del menyspreu al contrincant, tot escampant fems a tort i a dret.

En definitiva, tard o d’hora Espanya viurà un canvi polític. És la riquesa de la democràcia. Avui governen els progressistes i demà els conservadors i així ha succeït des de la transició. Però aquest bipartidisme avui es veu mediatitzat pels populismes. Però només Pedro Sánchez pot convocar eleccions si no s’articula una moció de censura que a hores d’ara sembla molt difícil. La signatura de Junts al costat de Vox per a portar Feijóo a La Moncloa podria ser l’autèntica acta de defunció dels exconvergents. Mentre això no passi, seria bo que el govern i l’oposició pensessin de debò amb els ciutadans i els reptes pendents. Potser és el moment de mirar-se menys al mirall i pensar més en la globalitat del país.

Subscriu-te per seguir llegint