El veritable risc del nostre temps: viure sense riscos

Hi ha èpoques en què el perill més gran és, paradoxalment, no assumir-ne cap. La nostra societat, obsessionada amb la previsió, l’optimització i la seguretat absoluta, ha convertit qualsevol incertesa en amenaça. Tanmateix —com ja intuïa Nietzsche fa gairebé cent cinquanta anys— potser el risc més profund és viure embolcallats en cotó fluix, renunciant a la fricció que dona forma, caràcter i sentit a l’existència.

Quan el filòsof alemany convidava a “viure perillosament”, no celebrava la imprudència ni el salt al buit sense xarxa. El que proposava era molt més ambiciós: tenir el coratge de sortir de la comoditat com a projecte vital. Pensar sense tuteles, crear sense permisos, decidir sense garanties. La seguretat absoluta —aquesta que se’ns ven com l’ideal de vida— és, en realitat, una forma sofisticada d’immobilització.

Des de l’economia aquest fenomen és evident. Les societats més dinàmiques són les que permeten arriscar: on emprendre no és un via crucis burocràtic, on el fracàs no condemna, on la innovació no ha de demanar perdó. Les empreses que prosperen no són les que esperen certeses, sinó les que conviuen amb l’error com a part inevitable del progrés. I els individus que avancen són aquells que accepten que la incomoditat és el preu de la rellevància.

La comoditat, en canvi, opera com un anestèsic moral. És suau, seductora, aparentment raonable… però corrosiva per a l’ambició. Redueix expectatives, dissol la iniciativa i fomenta una ciutadania dòcil, més preocupada per no perdre allò poc segur que per conquerir allò molt possible. L’excés de seguretat genera societats estables, sí, però perillosament intranscendents.

Viure sense riscos —aquesta aspiració tan contemporània— té un cost: empobreix la imaginació, afebleix el caràcter i limita el creixement. Res de gran neix de la prevenció. Res de memorable sorgeix de la tebiesa. Les biografies interessants, les empreses valentes i els països pròspers comparteixen un tret: algú, en algun moment, es va atrevir a prendre una decisió que no venia amb manual d’instruccions.

Potser ha arribat el moment d’acceptar una veritat incòmoda: la vida no es deixa optimitzar, només es deixa viure. I viure implica incertesa, exposició, possibilitat d’error. La veritable tragèdia no és equivocar-se; la tragèdia és no haver-se atrevit mai a intentar-ho.

El temps actual obsessionat amb blindar-ho tot, convé recordar que hi ha un tipus de risc molt més perillós que tots els altres: el de passar per la vida sense atrevir-se a viure-la.

Subscriu-te per seguir llegint